Un 6 de maig de 2009 Iniesta elegia la situació més adequada clavant la pilota a l’escaire de Stamford Bridge en les semifinals contra el Chelsea. Però ahir les decisions van ser incorrectes, les controlables i les que no. De fet, ja s’intuïen llamps i trons quan en la prèvia del partit Gianni Infantino, president de la FIFA, va declarar obertament que “tot el món sap que soc seguidor de l’Inter”, frase insòlita a les portes del nou Mundial de Clubs que, casualment, sí que jugaran l’equip italià i el PSG. No hauria quedat bé un campió de Champions que no hi participés…
L’aperitiu de la que havia de ser una jornada històrica va resultar indigest a Mònaco, on un arbitratge casolà més les errades en els tirs lliures i un llançament final precipitat i estrambòtic de Punter deixaven fora de la final four l’equip de Joan Peñarroya, en una temporada en què la quantitat de lesions haurien de conduir a la reflexió més enllà de culpar la mala sort. Cap altre equip n’ha patit tantes de greus.
Al Giuseppe Meazza, un sospitós habitual com el col·legiat polonès Marciniak, que per “coincidència” va anul·lar el penal a Julián Álvarez en els vuitens contra el Madrid per un doble toc que només ell va apreciar, tenia una missió ben clara: confirmar que el necesser amb l’escut merengue trobat al seu vestidor en un partit no era pas un objecte perdut sinó un tresor preuat. Segurament per aquest motiu també va invalidar un gol al defensa De Ligt en les semifinals de la temporada passada, que haurien conduït el Madrid-Bayern a la pròrroga. I va decidir anul·lar un gol a Marcos Alonso que hauria suposat el 0-3 del Chelsea al Bernabéu en la tornada de quarts del curs 2021-22.
Totes les accions polèmiques es van decantar pel bàndol local i, bo i acceptant l’encert en unes mans no xiulades a l’àrea italiana i el penal de Cubarsí, no va voler assenyalar la pena màxima en una jugada de Mkhitaryan sobre Lamine Yamal. El compte de Twitter @ArchivoVar, més propens a les interpretacions blanques, recordava que es produeixen dos contactes, un fora de l’àrea i un altre dins, però en el segon Lamine continua amb possibilitats d’avançar perquè encara no l’han tirat a terra; precisament un antecedent de 2019 demostra que Giménez va colpejar Vinicius fora de l’àrea, va tocar-lo novament dins i Estrada Fernández, gràcies al VAR, va xiular penal. L’àrbitre català ahir ho va qualificar d’error flagrant del VAR, on Dennis Higler va corregir equivocadament Marciniak. Per acabar-ho d’adobar, una falta molt evident sobre Gerard Martín -no revisada- va permetre l’empat. Una possible agressió d’Acerbi a Iñigo en la celebració del 2-0 va desaparèixer de qualsevol repetició. “Ha estat un arbitratge tendenciós a favor de l’Inter”, assegurava des de la retransmissió de Movistar el prudent exjugador Gerard López.
Així doncs, Marciniak es va disfressar de Benquerença el 2010, que va concedir un gol en clamorós fora de joc a Milito i va obviar un penal sobre Alves, i va donar continuïtat a l’atracament de 2022 perpetrat al mateix escenari per unes mans molt òbvies a l’àrea italiana. En aquella ocasió el col·legiat del VAR ja era Van Boekel, que curiosament ahir també repartia justícia des de la sala de videoarbitratge.
Al marge dels errors, absolutament determinants en el resultat, molts jugadors no van triar les decisions més escaients: Olmo regalant el primer gol local, un Ferran Torres que va tornar a ser el davanter insuls del qual Guardiola es desprendria sense massa queixes i, sobretot, un Araujo nefast en el 4-3, que va reincidir en la pífia de la Champions anterior al Camp Nou contra el PSG amb una expulsió tant crucial com ridícula. Tan incomprensible com encaixar un gol al cap de 35 segons del xiulet inicial en l’anada contra l’Inter, rebre’n dos en els vint primers minuts, en un començament que va recordar massa al 4-4 boig de Copa contra l’Atlètic de Madrid, o concedir l’empat en temps de descompte, quan l’equip hauria d’haver estat més madur i dedicar-se a refusar pilotes i interrompre el joc. En total, eliminatòria amb set gols en contra d’un conjunt teòricament ferm a darrere, que obliga a meditar sobre la urgència de fitxar laterals més experimentats.
El tàndem favoritisme arbitral-sort, present en tots i cadascun dels títols europeus del Madrid des del robatori de Di Stéfano, ha orbitat a anys llum d’un Barça que sempre ha necessitat assolir l’excel·lència en el joc per conquerir la glòria i al qual mai li ha servit jugar malament o a mig gas.
Venint de la foscor del darrer any de Xavi, el bagatge seria excel·lent afegint la Lliga a la Supercopa i a la Copa -hauria estat de matrícula d’honor amb la Champions– però es podria quedar en un aprovat justet i agredolç si s’escapa la Lliga. El clàssic serà dirigit per Hernández Hernández que, malgrat la campanya de la caverna mediàtica, el gener de 2017 va anul·lar un gol fantasma al Barça al camp del Betis -la pilota havia travessat la línia un pam- i el mateix que controlava el VAR en l’escandalós Madrid-Almeria del gener de 2024. “Marxem amb la sensació que ens han robat”, va dir el jugador Melero, posteriorment sancionat amb quatre partits, una declaració que ahir podria subscriure qualsevol jugador de Flick. Diumenge, tot o res, en un clàssic en què tots els protagonistes hauran de ser molt curosos a l’hora d’executar moviments i aplicar regles.
