Una de les principals conclusions del I congrés en Regionalism and Nationalism in Contemporary International Sport, que es va celebrar a la UVic-UCC el passat mes de juny va ser la necessitat d’abordar l’objecte d’estudi, majoritàriament el futbol, des d’un punt de vista que posi en valor el seu component teòric, intel·lectual i transdisciplinar, que s’allunyi de la rauxa amb què malauradament el periodista esportiu l’ha treballat massa sovint –i, si no, miri’s la manera com la premsa de Barcelona i Madrid han tractat l’escorcoll al iot de Cristiano Ronaldo a les Balears–. També hem de poder parlar de futbol, quotidianament, allunyant-nos de la piulada, del titular i el fanatisme.
En la contemporaneïtat, el futbol ja no és un entreteniment que simplement algú pugui re-qualificar “d’opi del poble”. Ens trobem davant d’un fenomen social molt més complex, de consum multi-capa, que transcendeix el simple entreteniment per convertir-se en un aspecte fonamental de l’economia i la política de moltes comunitats humanes. Sense anar més lluny, a Espanya el futbol va generar l’any 2013 uns 7.600 milions d’euros, un 0,75% del PIB estatal, segons un estudi de la consultora KPMG. Un document més antic elaborat per la mateixa LFP, de l’any 2004 i titulat Impacto del fútbol professional en la economia española, encara era més agosarat i xifrava l’aportació al PIB estatal del 1,7% (8.000 milions d’euros), concretament el 2,5% del sector serveis.
Davant d’aquestes xifres és impossible afrontar l’anàlisi del fenomen de forma conjuntural, i és bo començar a marcar tendències que ens permeten entendre una mica més l’estructura d’un sector que té una incidència multidimensional en la nostra quotidianitat. En aquest anàlisi en comentaré tres que considero essencials, i estan intrínsecament lligades: la transformació dels clubs en “multinacionals de l’entreteniment”, la seva redefinició com a agents paradiplomàtics i, finalment, la volatilització de les seves identitats en un context de postmodernitat o societat líquida.
En primer lloc, des de principis de segle els grans clubs de futbol han patit un procés de transformació empresarial que els aproxima al concepte de “multinacionals de l’entreteniment”. En aquest sentit, els grans clubs europeus passen a competir directament amb d’altres conglomerats –molts d’ells forjats en el sector dels mitjans de comunicació (News Corporation, Time Warner, Disney…)– per atraure consumidors, disposats a comprar i viure experiències 24/7. L’espectacle en directe es converteix en un més d’una oferta de productes i serveis que van des de l’explotació de les instal·lacions per a empreses i particulars, fins a la creació de parcs temàtics o ciutats dels socis: sense anar més lluny, el què el Real Madrid va planificar l’Orient Mitjà, el Barça i Mission Hills Group volen fer a l’illa Hainan o, també, el projecte de Leo Messi Management, juntament amb Phoneix Group i Mediapro, a Naijing.
En segon lloc, cal destacar que el posicionament internacional de les grans marques futbolístiques ha convertit a algunes organitzacions en agents paradiplomàtics. O, en tot cas, en actors partícips d’una paradiplomàcia corporativa a escala global que ajuda a travar el posicionament dels seus territoris d’origen en el competitiu mercat internacional de turistes i inversors. La millor representació internacional de la marca Barcelona, malauradament per l’esperit olímpic que encara desprèn, és avui gràcies als èxits del Barça durant els darrers anys. O, malgrat el biaix periodístic que s’hi observa, un estudi del diari francès Libération exposa que un dels actius més preuats de la marca Espanya és el seu futbol. Fins i tot, alguns clubs apel·lant als seus valors d’origen, han fet un pas més i s’han volgut endinsar en accions de peace-building, com va fer el FC Barcelona a Israel i Palestina ara fa quatre estius. Malgrat l’honradesa de l’acció, es va posar de manifest que, avui per avui, el futbol no ho pot agermanar tot.
Finalment, malgrat el localisme històric dels clubs europeus, la seva necessitat d’obrir mercats globals per a continuar creixent econòmicament i mantenir la competitivitat (el Barça té oficines comercials a Hong Kong i Nova York) n’ha diluït les seves identitats. Els valors històrics del Barça que Hans Gamper va assentar el 1908, en la refundació d’un club que es va associar a l’emergent catalanisme polític (catalanisme, club multiesportiu, universalisme i democràcia), queden difuminats a escala global per vehicular la identitat corporativa de l’entitat a través de valors molt més globals i transversals. Resa la web del club: “El respecte, l’esforç, l’ambició, el treball en equip i la humilitat són els cinc principals valors que descriuen l’esperit del FC Barcelona”. Malauradament, tampoc disten tant dels que el Real Madrid, l’etern rival, té descrits a la web de la seva Fundació: “Respecte, treball en equip, transparència, solidaritat, compromís, igualtat i motivació”. Deia Zygmunt Bauman que la societat líquida era d’identitats canviants, difuminades. Possiblement, tenia també raó en el món del futbol professional.
