Les últimes setmanes s’ha instal·lat en l’entorn del Futbol Club Barcelona la convicció que Frenkie De Jong ha de marxar, que el Barça necessita vendre’l, tant sí com no, per ingressar diners, millorar el fair play financer i poder continuar reconstruint l’equip. El president Joan Laporta ha assegurat públicament que no es plantegen vendre’l; tant de bo, però aquest no és el missatge que dona el club quan el posa al mercat i fa circular la calculadora, els milions del United i la solució màgica a la crisi culer. Que el Barça obri la porta a jugadors com Coutinho, Pjanic, Umtiti, Lenglet, Riqui o Mingueza no és una novetat, perquè no són la gasolina que necessita el Barça per anar a on vol anar. Però deixar marxar De Jong sí que seria un canvi de paradigma. El Barça no ven els jugadors que el fan més gran.
De les crisis es pot sortir de més d’una manera. Per exemple, de la crisi financera de 2008 es podia sortir afavorint els bancs i les grans empreses i empobrint els treballadors, les classes mitjanes i els serveis o es podia haver sortit prioritzant la cohesió social, l’interès de la majoria i evitant un creixement sostingut de la pobresa. La tempesta perfecta del Barça és la superposició de l’era post Bartomeu, l’era post Covid i l’era post Messi, perquè la primera li ha disparat deutes i despeses, la segona li ha retallat els ingressos i la tercera l’obliga a invertir per ser competitiu i reiniciar el cercle virtuós. D’aquesta crisi també es pot sortir de més d’una manera, però el manual del bon govern diria que generar ingressos corrents i extraordinaris, contenir la despesa exagerada o injustificable i construir un equip atractiu i equilibrat per als pròxims cinc a deu anys són les veritables palanques per rellançar l’equip.
La primera pota va de firmar una bona aliança amb Spotify, d’aconseguir una bona renovació amb Nike, d’espavilar-se amb l’Espai Barça o de vendre’s una part dels drets de televisió dels pròxims 25 anys per no acumular més pèrdues i reduir passiu. La segona pota va de reduir la massa salarial de forma homogènia, de desprendre’s dels jugadors que no ajuden l’entrenador a avançar cap a l’objectiu o de pagar-li a Dembelé la meitat del que cobrava si es vol quedar. I la tercera pota va de fitxar gol, estructura, competència real i conservar el talent, els jugadors que pugen el nivell de l’equip i alimenten l’essència i el futur del teu futbol. Vendre De Jong perquè té mercat i et donarà oxigen és pa per a avui i fam per a demà. És perdre un aliat; un d’aquells jugadors “pulcres” que encaixen en la idea i els esquemes de Xavi Hernández. És engegar un professional dels que s’impliquen, dels que volen créixer i guanyar. És debilitar la creació de futbol de l’equip. És aprimar un mig del camp que ha de tornar a ser l’ànima de l’equip, deixant-lo en mans de Pedri (19 anys) i Gavi (18). Vendre’s De Jong és pitjor que deixar marxar Figo. Seria una mala decisió.
