No hi ha derrotes dolces, totes són amargues i si és en la final que t’has imaginat i has treballat durant mesos, encara menys. El futbol femení és a l’era del Barça. Així ho acrediten les seves tres Champions, en sis finals disputades en set anys, al marge del seu regnat a l’Estat espanyol. I no és gens fàcil, encara que a vegades ho pugui semblar. Demana molt d’esforç en el dia a dia, molta concentració, compromís i una mentalitat guanyadora que no encaixa la derrota com si fos un dia més a l’oficina. I d’aquí venen les llàgrimes de les jugadores del Barça després de perdre amb l’Arsenal la final de dissabte passat a Lisboa. Per molt que la majoria d’elles guanyessin la final fa un any a San Mamés o hagin fet molta història guanyant també a Eindhoven 2023 i a Göteborg 2021, la il·lusió no es compra amb diners.
I si t’estimes el futbol, et sents part orgullosa d’una història de superació i de conquesta com és la del Barça femení i estàs tan connectat amb l’afició com ho estan aquestes futbolistes, tampoc hi ha sou o mirada professional que t’estalviï la decepció immensa de perdre una final com la de dissabte, la més important de l’any i una oportunitat de fer més gran la llegenda que van tenir a l’abast durant la major part de la final. Potser per això el càstig va ser encara més dur. Perquè van dominar, generar i rematar, però no van jugar al seu millor nivell, ni en precisió, ni en encert, ni en pla de partit. També va ser mèrit de l’Arsenal, que va marcar en una jugada d’estratègia mal defensada pel Barça, però sobretot va tenir la disciplina, convicció, intensitat física i ofici necessaris per emmordassar la superioritat tècnica i futbolística del Barça.
Però la decepció, per gran que sigui, no és un fracàs. L’esport és així, la competició d’elit és així, i el que compta és preparar-se bé, competir al màxim i aspirar a tot fins al final. I això està fent el Barça aquesta última dècada en què ha vestit un projecte propi, admirable i guanyador, que cal valorar justament ara que la derrota cou i la temptació és buscar culpables. Seria fàcil i oportunista parlar de l’èxit de Mariona Caldentey a l’Arsenal com el fracàs del Barça per deixar-la marxar l’estiu passat. O dubtar de Pere Romeu, perquè no ha repetit la temporada perfecta de Jona Giráldez. Com si l’excel·lència fos un test de mínims. L’èxit és guanyar la sisena Lliga, la cinquena Supercopa i potser la cinquena Copa en sis anys i ser a la final de la Champions per sisena vegada en set anys. L’èxit és mantenir el talent, la motivació, el nivell competitiu i alhora el futur d’un projecte a pesar del pas del temps, l’erosió física i mental acumulada i els molts títols guanyats.
Mariona va marxar perquè sorgia Clàudia Pina -màxima golejadora d’aquesta Champions amb 10 gols- i darrere d’ella ja trucaven a la porta el talent pur i juvenil de Vicky López i Sydney Schertenleib. També han marxat Hermoso, Paños, Leila, Losada, Walsh, Bronze o Oshoala i altres, perquè venien Cata Coll, Ona Batlle, Salma, Brugts, Pajor o Kika. La pròxima a arribar serà Laia Aleixandri, central del planter que s’ha fet gran a les files del City i ara torna per reforçar, per competir i per rellevar les intocables Mapi Leon i Irene Paredes. I ha de seguir sent així, per aspirar a disputar la pròxima final de la Champions a Oslo i per seguir aspirant a tot els pròxims cinc anys.
