En un d’aquells documentals televisius que dignifiquen el periodisme esportiu, Obradovic és merescudament enaltit per haver col·leccionat nou títols de la màxima competició continental del bàsquet. De fet, a les banquetes de la Final Four de 2018 s’hi asseien tres deixebles del tècnic serbi (Itoudis, Laso i Jasikevicius), a banda d’ell mateix. Va fer campiona la Penya i el Madrid de Sabonis. Triomfa i sedueix arreu.
Quan Laporta va aterrar per primera vegada a la presidència blaugrana el 2003, va encomanar el projecte futbolístic a Rijkaard -encert total-, i alhora va ensenyar la porta de sortida a Jasikevicius, el base de l’equip que acabava de conquerir el triplet, incloent-hi el ceptre europeu. La clàssica excusa de les retallades pressupostàries. El base lituà fitxaria pel Maccabi, on assoliria dues Eurolligues consecutives -essent-ne el jugador més valuós en l’edició de 2005-, que s’afegirien a la de 2009 i a la d’enguany, ja com a entrenador, dos anys després d’abandonar a contracor el Palau. Quin visionari, en Jan, que tampoc va dubtar a prescindir de Mirotic o de Jabari Parker i que, evidentment, li va faltar valentia per, com a mínim, plantejar-se la utopia de reunir els germans Gasol abans que es retiressin. Tomic tampoc servia i encara brilla a Badalona.
No se n’està fent gaire difusió, però un cop disputades cinc jornades de Lliga ACB, el Barça ocupa la desena posició de la taula, amb només dues victòries. Per bé que ara sembli anecdòtic i s’intueixi complicat repetir un ridícul com el de l’etapa Bartzokas, les sensacions apunten que a Peñarroya li continuen anant balders els pantalons, que es veu sobrepassat contínuament, sense els coneixements, ni el carisma, ni les esbroncades revitalitzadores de Sarunas. Escassa confiança en el planter i nul·la capacitat de retenir el talent jove lluny del somni americà. I amb un líder (Shengeila) de 34 anys. La plaga de lesions del curs passat, una assignatura que Flick també ha suspès: en ambdós casos, incorrecta planificació física o ineptitud mèdica?
Ho diré sense embuts: no és que aquesta plantilla tingui poc recorregut a Europa, sinó que patirà molt per classificar-se per al play-off de l’ACB. Una circumstància que avergonyiria la generació dels Epi, Solozábal, Sibilio, Jiménez o Norris, que curiosament compensava les decepcions futbolístiques de meitats i finals dels 80.
Navarro, a qui se li retreia una jubilació daurada en tornar de l’NBA, ha demostrat molta menys punteria als despatxos que des de la línia de 6,75. Dues lligues en els últims onze anys seria una xifra preocupant en qualsevol altre club, amb l’afegitó humiliant d’haver-se de rendir a les excel·lències dels blocs compactes del Madrid, l’Unicaja o el València. El més greu és que s’ha corroborat per enèsima vegada que Laporta desvirtua el lema més que un club, perquè no li interessa gens ni mica la secció de bàsquet, que ha esdevingut perdedora. Fins quan?
