Fa massa temps que el lawfare s’ha instal·lat al futbol, on el VAR continua exercint com a aparença de democràcia, igual que la Transició en el règim del 78. Sempre surt el 36 per reinstaurar un règim dictatorial, amb la complicitat mediàtica a sou, sigui als tribunals, als carrers o als terrenys de joc.
Els tres gols anul·lats a Anoeta -un d’ells, per un mil·límetre del taló de Lamine, just el contrari que el peu gegantí de Lewandowski la temporada anterior-, el gol invalidat a Cubarsí a la Copa després de vuit minuts de reflexió o la trepitjada a Koundé abans del 2-1 del Girona, evidencien l’endèmica corrupció madridista, còmodament legitimada per la mentida Negreira. En tres anys no s’han trobat proves ni testimonis que vinculin els pagaments dels informes amb l’alteració de resultats: moltes condemnes morals, zero respecte a la presumpció d’innocència i cap sentència ferma.
El Barça és l’equip que acumula més errors en contra en 24 jornades de Lliga (10) i el Madrid en lidera el rànquing de penals a favor (13). En els vuit anys de la revolucionària tècnica arbitral, l’equip de l’Estat ha gaudit de 89 penes màximes i n’hi han assenyalat 32 en contra, davant del balanç blaugrana (41-39). Es dona la “casualitat” que Soto Grado va invalidar un gol a Vallecas per una trepitjada similar de Kounde. Amb ell, sis triomfs del Barça en disset partits. Curiosament, aquestes decisions es produeixen després d’una queixa formal i enmig de l’interinatge de Rafa Yuste. Vasos comunicants: baixa l’excel·lència del joc, es difumina el lideratge institucional i arriba el càstig. Si no plores, no mames.
Tantes equivocacions esdevenen premeditació quan s’ajunten les peces: l’àrbitre del VAR de Montilivi, Gálvez Rascón, va tenir com a responsable directe a la Federació madrilenya Yolanda Parga, directora del CTA femení i dona de l’excol·legiat Megía Dávila, delegat del Real Madrid. El club del señorío, expert en campanyes difamatòries a través de la seva televisió, va estar a punt de no presentar-se en l’última final de Copa i va forçar la renovació de la cúpula arbitral, ara en mans d’un Fran Soto que ha advertit els encarregats de repartir justícia que rebran pitjor puntuació si intervé el VAR quan no ho hauria de fer.
En la seva primera entrevista com a president de la RFEF, Louzán va admetre que Florentino li havia dit que els estaven perjudicant i que ho havien de resoldre. Recentment, el també exàrbitre Urizar Azpitarte confessava haver compaginat el xiulet amb posseir accions de vuit clubs espanyols -sense dir-ne noms-, un escàndol que hauria provocat dimissions en un país normal.
Ara bé, qualsevol resolució dictada amb consciència d’il·legalitat es revesteix de confiança quan l’afectat es tira pedres a la seva teulada: l’equip de Flick ajunta inconsistència a darrere -encara no ha cicatritzat l’absència d’Iñigo-, i ineficàcia ofensiva. Quan l’alemany va substituir Marc Casadó al Metropolitano, es va assenyalar a si mateix pel seu plantejament erroni: incapaç de trobar la tecla del canvi, persisteix implacablement en la línia defensiva avançada, amb una tossuderia que comença a recordar la del pitjor Van Gaal. El respecte que s’ha d’exigir al col·lectiu arbitral s’ha de combinar amb l’exigència dins del vestidor, treballant allò que depèn només d’un mateix.
