En aquesta aturada de Nadal qui més motius té per brindar és l’Atlètic de Simeone per l’oda al cholisme que va recitar al Lluís Companys, obra mestra del resultadisme, que li ha permès posar a l’arbre dels regals un lot de dotze victòries consecutives, el lideratge de la Lliga i la seva enèsima candidatura a pintar-li la cara als de sempre. El Reial Madrid no pot ser tan feliç ocupant el 20è lloc a la classificació de la Champions, amb una pilota de platja per a Vinicius Jr, amb un Mbappé inadaptat i un mig del camp pla, però és l’únic equip del món que pot posar-hi dos títols (Supercopa d’Europa i Intercontinental) I, com diuen allà, goles son amores. I el Barça, si fa no fa igual. Després de sumar 5 dels últims 21 punts, de llençar un avantatge de 10 punts sobre l’Atlètic i de 9 sobre el Reial i de perdre el lideratge, només pot embolicar un inici de Lliga que va fregar el rècord, el segon lloc a la Champions i les exhibicions davant el Bayern, el Dortmund o al Bernabéu.
El bany de realitat del Barça de Flick en els últims dos mesos és quasi tan estrident com les 9 derrotes en 12 partits del City de Guardiola (22è a la Champions). Números de crisi, i de les grosses, que, en canvi, no estan posant l’entrenador a la picota, ni a Guardiola, ni a Flick. Fa un parell de mesos, el tècnic alemany del Barça havia fet el miracle dels pans i els peixos amb una plantilla molt equiparable a la de l’any passat. Avui, ja ha perdut tants partits com el Barça de Xavi en tota la temporada i el seu percentatge de derrotes (25%) supera de llarg el de Xavi (15%), el de Koeman (21%)… i el de Setién (16%). Òbviament, les estadístiques no ho diuen tot, però hauríem de convenir que els miracles, com a molt, a Lourdes, perquè a can Barça el que falta és temps per acabar l’estadi, recuperar l’economia, inscriure jugadors com a xurros, reforçar la plantilla i madurar l’equip. Agradi més o menys, és el que hi ha.
Dit això, l’adveniment del Madrid de Mbappé no és com ens l’havien anunciat, Lewandowski dobla els gols del pitxitxi francès i el trident atacant del Barça (Lamine, Raphinha, Lewandowski) ha brillat molt més que la galàxia de Florentino Pérez (Vinicius, Mbappé, Bellingham). Flick no està qüestionat perquè té un pla que sedueix tant o més, amb molta joventut, molta Masia i un futbol elèctric, que li ha permès tornar a competir a Europa i dominar la lliga durant dos mesos llargs, fins i tot per sobre de l’esperat. Els errors es paguen i a Vigo, al Villamarín o a casa davant Las Palmas i Leganés van ser clamorosos, s’han endut deu punts i han deixat bones lliçons per aprendre. Com el càstig, nivell tortura, de l’Atlètic de Simeone. I, no obstant això, l’equip blaugrana ha despertat el barcelonisme, li ha recordat sensacions enyorades, l’ha enamorat, perquè li ha demostrat que vol, que hi creu i que és capaç. El que falta veure ara és si després de festes ho tornarà a fer.
