Aquests darrers dies l’actualitat esportiva ha anat, una vegada mes, farcida de notícies referents a diversos episodis de violència protagonitzats per seguidors, directius i jugadors. Res de nou. El fenomen tampoc es circumscriu únicament a una competició concreta sinó que ha evidenciat el seu abast global. Des dels enfrontaments entre jugadors i aficionats a Lille, fins a la irrupció d’Ivan Savvidis —president del PAOK de Salònica— al terreny de joc amb una pistola a la cintura durant el partit que el seu equip jugava contra l’AEK, passant pels aldarulls de Bilbao protagonitzats per fans de l’Spartak de Moscou i l’Olympique de Marsella. Per tant, estem davant un fenomen mundial que afecta el futbol arreu.

 

Algunes lectures interessades sovint tracten de desvincular aquesta mena de successos de l’esport. Sincerament crec que és un error i, a més, lluny d’ajudar a eradicar aquesta mena de comportaments, és una interpretació que agreuja la situació. La raó és ben senzilla, ens agradi o no, aquests incidents tenen molt a veure amb el futbol, com també amb la societat que l’aixopluga. Evidentment, el recurs més senzill sempre es mirar cap a una altra banda i reduir-ho tot a simples bretolades. Això, a banda d’evitar assumir les responsabilitats derivades del conjunt de mesures implementades, sovint ineficaces i arbitràries, no permet abordar el fenomen amb garanties.

 

No podem dissociar el futbol del context social en el que es desenvolupa. Com tampoc podem aïllar-lo del rerefons sociopolític que l’impregna i que ha marcat la seva evolució i el procés de transformació al qual d’ençà uns anys s’ha vist sotmès. I que té molt a veure amb aquests cíclics esclats de violència que no són més que un reflex de la nostra societat i de la frustració de molts seguidors que es senten expulsats dels estadis a recer de l’embranzida de l’anomenat futbol negoci.

 

Més enllà de les interpretacions, més acurades o desencertades, també caldria fer una reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació. Sense ganes de matar cap missatger, em sembla necessari que algun dia es replantegin les estratègies mediàtiques al voltant dels incidents vinculats al futbol. Des de les directrius innòcues per part dels ens rectors del futbol europeu i mundial, que veten a les retransmissions televisives la projecció d’imatges d’espontanis saltant al terreny de joc, les accions reivindicatives o l’exhibició de símbols polítics —com si el futbol fos una bombolla aliena al món o amagar la realitat fos una solució— passant per l’explotació de les imatges dels tifos i l’encesa de bengales o, fins i tot, el llenguatge de to bel·licista que sovint s’utilitza en la prèvia dels partits o les retransmissions.

 

El que no pot ser és que es mostri una coreografia per televisió o que la premsa escrita utilitzi com a recurs gràfic imatges coloristes de l’afició enarborant banderons i bufandes i després, a aquests mateixos seguidors que han aparegut en fotografies o per la gran pantalla se’ls criminalitzi de forma genèrica. Perquè són vàndals o fans passionals? Brètols o seguidors fidels? En què quedem? Potser ja seria hora de deixar de banda estereotips i tòpics i adonar-se com el fenomen en realitat és molt més complex del que sembla. I que sí, que encara que no ens agradi, és una de les cares del futbol. Què en té moltes i no totes són agradables ni les podem defugir in aeternum. Només així entendrem com aquest esport és només l’escenari, sobredimensionat si volem atesa la seva transcendència social, de la nostra realitat més propera. I els estadis, els clubs i les seves aficions són els millors elements per comprendre l’evolució i transformació de ciutats, societats, nacions i estats.



Nou comentari