Assegura la màxima que els humans només aprenem en la derrota. El Barça, com és tan especial, podria ser l’excepció a la suposada norma i traure esplèndides lliçons dels ja perllongats temps de glòria. Però sembla que no, que no s’ha assimilat res de positiu en aquesta llarga dècada de prosperitat, igual que tampoc no es van assimilar les constants plantofades rebudes en anys i panys de misèria. Una institució especialista en la tossuda ensopegada contra les mateixes pedres ha trobat ara nova joguina de neguit i distracció massives, consistent en rumiar i especular com serà ‘el dia després’ a la desaparició d’en Messi. Per norma comuna, el personal dibuixa escenaris entre dantescos i apocalíptics, com si fos la pitjor notícia imaginable no guardés cap relació amb les decisions preses en el camí que ens ha de portar al teòric abisme. Com la massa culer resulta tan previsible, quan Déu deixi de ser blaugrana i es cansi de traure les castanyes del foc, passaran dues temporades de sequera en ràbia creixent fins arribar a l’explosió nuclear. Punt i final en el que el personal posarà cara de sorpresa davant la constatació del fracàs, com si el bolet hagués aparegut després de l’última pluja. I no. Quan vols viure i morir a partir del trident, passa això. Quan jugues a desmantellar el model d’èxit per voler marcar distàncies amb els enemistats antecessors, comences a sembrar malament i et quedaràs, per tant, sense posterior collita. Quan fas cas a qui preferia Mourinho a la banqueta enlloc d’apostar amb risc pel Pep nadiu que havia d’arrodonir el model de glòria, també marxes pel pedregar. I quan vius en la superficialitat de l’últim marcador, confiat en que sigui Leo qui marqui les distàncies guanyadores, renegues d’anàlisis més profunds, professionals, i compres els números de la rifa perdedora. No t’has molestat en aprendre res. Continues tan voluble, capriciós i primari com ho feien els avis perdedors, els pares resignats i les generacions de joves amb els pebrots d’inconsciència suficients com per qualificar d’aixecarecopes als resistents que just els precediren.
Espelmes al sant i passar el rosari en honor al de Rosario. Així es redueix l’actual recaiguda en l’estat d’ànim, que torna a patir per un horitzó rúfol. Visita a Donosti, en la reedició d’aquell Anoeta que fou punt d’inflexió, amb la Real d’Eusebio (sí, Eusebio) temuda com si fos el United de Sir Alex Ferguson. I després, el clàssic, ves per on, amb el Madrid sumant 29 partits sense perdre malgrat ni Menotti, segons confessió pròpia, sàpiga a què coi juguen els blancs. No jugaran, d’acord, que ens perd l’estètica, però vencen i porten quatre punts d’avantatge que enterboleixen la confiança i ennegreixen valoracions. Queda el consol de que la sotsobra emocional pugui servir per reconèixer la vàlua i aportació dels Piqué, Iniesta o Busquets, gens convençuts de que s’arribi, després i per justícia, a paladejar el privilegi i goig d’haver comptat amb el millor de la història. I tenir-lo encara aquí, evidència que hauria de col·locar la seva renovació a perpetuïtat en el primer lloc de les prioritats. Però com no aprenem mai, encara marxarà quan li sembli i ens dedicarem a promocionar altre cop Mourinho de mister el dia que toqui administrar la debacle per irreflexius, per no haver estat capaços d’arribar a conclusions evidents que teníem just davant del nas. Arribi quan toqui l’adéu del crac, millor preveure en coherència per minimitzar l’absència que caure en la depressió i el consum massiu d’ansiolítics. Només confirmaran que, en efecte, no vam saber com aprendre guanyant, quan és més fàcil fer-ho.
