Sortir al camp públic en defensa d’André Gomes no sembla ara un prodigi de coherència, però l’entrevista-confessió del nostre protagonista a Panenka bé s’ho val. Primer, amb caràcter retroactiu, la gent blaugrana és i ha estat sempre lliure de xiular a qui li doni la gana i continuar la tradició no ha de comportar censura, com l’expressada per les veus suposadament entenimentades que posen a caldo qualsevol que no vegi el futbol com ells. Normalment, de manera miop i al servei de la directiva, deixem-ho aquí. Ens conforta que, en temps de control i censura dels dircom, André parli sense el fre de mà que, segons gràfica definició personal, du posat quan salta a exercir la seva professió. Podria callar o refugiar-se en tòpics. En canvi, s’obre en canal, detall que l’honora. Ha trigat massa, però, a posar-se en mans d’algun psicòleg esportiu, ofici que compta amb excel·lents professionals al país i, ja qui hi som, ajuda a traure l’estigma social que encara avui pesa sobre qualsevol mena de teràpia. D’acord, l’exigència al més alt nivell crema. Dit això, va amb el paquet i si vols romandre a l’elit del teu ofici, no et queda altra que empassar-te els xiulets i treballar de valent per rendir a l’alçada de les inhumanes expectatives. A aquests xicots se’ls reclama que juguin de manera extraordinària cada cop que vesteixen calça curta. Això és el Barça i, de tota la vida, qui ha notat el pes de la samarreta, qui ha acabat ensorrat sota el simbolisme de l’escut, ha hagut de tocar el dos perquè el negoci no entén gens d’humanes solidaritats, d’empatia amb el patidor. Es tracta, en definició pedestre del gran Luis Aragonés, de guanyar, guanyar i tornar a guanyar. No pots tenir un dia baix, ni hi ha temps per guarir cops i lesions, siguin al cos o l’ànima.
De totes maneres, i aquesta n’és una altra, convindria afegir la figura del psicòleg, precisament, al nombrós grup d’especialistes que realitzen el seguiment d’un hipotètic fitxatge des que el descobreixen fins que l’acaben signant, previ pagament d’una quantitat normalment escandalosa. També haurien de contrastar si el noi mostra personalitat a prova de bombes, a punt per a resistir el xàfec que li ve a sobre. Coneixem la contraprestació, consistent en un contracte capaç d’assegurar-te el futur d’un parell de generacions que et vinguin al darrere. A canvi, t’exigeixen de ben jove un seguit de sacrificis que la immaduresa fa difícils d’empassar, però que són de caràcter ineludible. Entre ells, que t’aguantis si et xisclen. La natura d’aquest muntatge és ja tan despietada que els figaflors, nyicris i ànimes sensibles són exclosos del paradís. Sense remei. Que l’entitat, els companys i el quadre tècnic col·laborin en el salvament del soldat Gomes després d’aquest crit d’auxili. Ara bé, va costar 35 milions, van incloure una inaudita clàusula sobre la consecució de la Pilota d’Or i avui, després del recorregut compartit, l’única conclusió de la que ens sentim veïns consisteix a pensar, i reblar-ho amb arguments empírics, que aquest migcampista no ofereix el nivell que la casa pregona. Ell es pot confessar, però millor ens cauria que sortís el responsable directe de la seva contractació a reconèixer l’error comès. I segurament, presentar la dimissió perquè cap empresa de ram capdavanter permetria llençar els diners de manera tan roin. Al final resulta que André Gomes és qui menys culpa té en aquest sainet.
