Encara amb la ressaca de la inacabable retirada de Rafa Nadal -no tan agònica com l’última temporada en pista- com a darrer servei patriòtic, aquest adeu ha coincidit amb la consolidació definitiva d’Alex Corretja com a comentarista televisiu. Una figura que voldria reivindicar perquè dignifica l’esport de la raqueta.
Com a jugador, el santcugatenc fou l’únic de la generació daurada que no va obtenir cap títol de Grand Slam: Albert Costa i Ferrero conqueririen la terra batuda de París igual que Moyà, precisament doblegant Corretja el 1998, que es revenjaria del mallorquí a finals d’aquell mateix any en una èpica final del Masters Cup. Primer Moyà i després Kuerten el privarien de la glòria parisenca, però ell va ser capaç de guanyar Becker a Gstaad i de superar Agassi en dos tornejos en territori nord-americà sobre superfície dura. Cap dels altres aconseguiria triomfs contra rivals tan prestigiosos.
El seu currículum esportiu -disset títols individuals, tres en dobles, un bronze olímpic i una Copa Davis- en una era tenística de molts més candidats competitius que l’actual, es va veure interromput bruscament per una lesió ocular. El camí fàcil hauria estat rendir-se o viure del nom -que duu la pista número 4 del Club Tennis de La Salut-, però de seguida es va adonar del seu potencial mediàtic i l’ha sabut rendibilitzar.
Divertit sense fer-se el graciós, aportacions tècniques de qualitat renunciant a disquisicions estrambòtiques o a un argot barroc, voluntat didàctica, interacció a xarxes amb els seguidors, emocional sense fanatisme i poliglota, avantatge que li permet entrevistar jugadors en francès o anglès i participar en programes al costat de llegendes com ara Mats Wilander. Si ha de posar el micròfon a un grup d’aficionats, ho fa, si l’insten a mullar-se per una porra, també, si ha d’evocar anècdotes, les explica sense ego ni enyor, si ha d’inventar-se jocs de paraules per amenitzar la narració, no dubta a prestar-s’hi. I cada vegada que una pilota s’escapa per centímetres, és “por un pelo”, expressió vàlida en la llengua de Cervantes malgrat que pugui sonar com una catalanada i, en qualsevol cas, tan genuïna com els crits “¡A la madera!” i “¡Adentro!” del comentarista Luis Miguel López en els partits d’handbol, referides respectivament als pals i als gols.
Llest, amb tant discurs com capacitat d’improvisació, bon gestor dels silencis i els agraïments. Mai té males paraules per a ningú i a còpia de simpatia i coneixements gaudeix d’un respecte unànime. Corretja incita a apujar el volum del televisor -acostuma a succeir el contrari en les retransmissions futbolístiques, per la contaminació acústica del partidisme- i enalteix una atmosfera ja de per si molt més elegant i respectuosa que la d’altres modalitats esportives. Els professionals en actiu el recorden i pràcticament ha esdevingut un element distintiu més de les competicions més rellevants del circuit. Tenim Corretja per estona.
