Quan un objecte o individu es troba al bell mig d’un carrer, debat o situació tot fent la guitza, incomodant a la resta de tertulians o entorpint el pas sovint ens hi referim emprant la dita que recorda aquell dia situat estratègicament a mig camí entre els dilluns laborals i el Dia del Senyor, atès que aquest és el significat en llatí de la paraula diumenge.
Aquests darrers dies m’ha vingut al cap aquesta dita perquè encaixa, força encertadament, amb el paper de la directiva del FC Barcelona en relació a l’anomenat procés d’autodeterminació català. La junta presidida per Josep Maria Bartomeu ha tractat de mantenir l’equilibri, tot evitant significar-se en excés. La pluralitat ideològica de la massa social del club, reflectida també en la composició dels membres dirigents de l’entitat, ha estat l’argument sota el qual s’ha emparat la posició oficial del club. No restar al marge però tampoc liderar. Una postura incòmode que ha estat criticada tant pels culers independentistes com pels seguidors partidaris de preservar la unitat territorial de l’Estat.
El seguit de gestos que els dirigents barcelonistes han fet al llarg d’aquests darrers temps, des de sumar-se el maig d’aquest any al Pacte Nacional pel Referèndum o oferir-se com a mediador a la Comissió Independent per a la Mediació, el Diàleg i la Conciliació impulsada pel Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) el passat octubre, no han satisfet a cap dels bàndols implicats. Mentre uns sostenen que el Barça no pot mantenir una posició de tebiesa atès el seu passat de compromís amb el país i les seves institucions, altres critiquen la politització del club.
Com entitat esportiva de referència, no només a Catalunya sinó també a nivell internacional, el FC Barcelona històricament s’ha implicat en diverses causes que depassen l’àmbit esportiu. Des de la seva adhesió a la campanya autonomista de 1918, quan el club exhibí de forma desacomplexada el seu tarannà catalanista, passant per la xiulada a la Marxa Reial el 1925 que implicà la suspensió de les seves activitats per ordre governamental, o quan el 1930 se sumà a la petició d’amnistia pels presos “separatistes” que havien participat en l’anomenat Complot del Garraf, una temptativa no reeixida d’assassinar al rei Alfons XIII, passant pel gir catalanista que imprimí la presidència de Josep Sunyol i Garriga poc abans de l’esclat de la Guerra Civil. La derrota republicana, lluny d’esvair aquest rerefons socioesportiu del club l’esperonà. Durant la postguerra el Barça es convertí en una mena de refugi espiritual del catalanisme i el nacionalisme radical, expressió que a la dècada dels trenta s’utilitzà per definir a organitzacions polítiques com Estat Català o Nosaltres Sols! entre d’altres. Amb la repressió dictatorial ofegant els espais de debat públics i la persecució policial de l’oposició política clandestina, les graderies de l’estadi del FC Barcelona foren un dels pocs espais de dissidència. Senyeres onejant quan encara estaven prohibides, parlar en català o escoltar per megafonia els noms dels jugadors en la llengua de Pompeu Fabra foren les conquestes que, tímidament, convertiren al Barça en “més que un club” a ulls de bona part de la seva massa social.
Altres, però, manifesten que tot això no és res més que una construcció d’una identitat fictícia que no es correspon a la realitat. Medalles honorífiques a Franco, directius i presidents falangistes, un club “afecto al régimen”, actes de “afirmación nacional” amb la participació dels jugadors barcelonistes fent la salutació romana, requalificacions de terrenys per part de les autoritats franquistes… un argumentari que explota el període més fosc de la història del club quan aquest es trobava sota el control del règim després de patir un procés de depuració profund. Són els mateixos que posen el crit al cel quan a les graderies s’han mostrat banderes amb l’eslògan “Freedom for Catalonia”, exhibit banderes del “Sí” al referèndum del passat 1 d’octubre o s’escolta retronar el Palau Blaugrana amb càntics demanant l’alliberament dels presos polítics.
El Barça, com tots els clubs, ha articulat una identitat que s’ha anat definint durant dècades. La història de l’entitat, plena de episodis èpics i altres vergonyants, de mites i llegendes, és el reflex de l’evolució social de la ciutat i el país. El lema que sintetitza tot plegat, el que s’ha popularitzat al llarg de generacions transcendeix l’esfera esportiva per explicar que el Barça és quelcom més. I no ho és per la seva projecció internacional, ni per la seva transcendència social, ni per comptar amb milers d’aficionats arreu del món. El FC Barcelona és més que un club —malgrat la crisi de valors que ha afectat al club d’ençà la mercantilització que pateix el món del futbol— per la seva història, aquella que s’ha transmès d’avis a nets, la que ens han volgut amagar o la que encara desconeixem.
Farien bé tots aquells que redueixen el club a un simple equip de futbol d’entendre que, per milers de seguidors, el Barça és molt més que això. Un sentiment que no es circumscriu a l’èxtasi del gol, al regat increïble o a guanyar títols. Una passió que des de fa un segle va lligada intrínsecament a la realitat política i social de la ciutat on es va fundar el club aquell llunyà 1899.
