Recomanem continuar asseguts i a l’espera, no fos cas que ens esgotem (encara més). Des de la trinxera institucional del FC Barcelona, el llarg recorregut del procés ha comportat tebis posicionaments i algun calbot del que la junta encara no s’ha recuperat. Pendents del què diran, les crítiques espanyoles dels guardians de les seves essències han generat una reacció de cargol en la directiva presidida per Bartomeu. Si no queda prou gràfic, tancar-se a la pròpia closca i evitar traure el cap, que peten seques. I així, xiulant, xiulant, qui dia passa, polèmica empeny perquè el debat i el posicionament es van posposant sense solució. Ja es resoldrà sol, en tot cas. O quan no queda altre remei, es sotmet la decisió al vestidor i ells prenen la iniciativa, com va succeir el passat 1 d’octubre amb l’inoblidable matx contra Las Palmas. Aquell que mai de la vida es devia jugar, però que no va deixar cap mena d’exigència posterior de responsabilitats en la societat catalana, prou distreta amb la vessant política, disposada a col·locar les activitats del Barça ben avall en l’escala de prioritats quan, per natura i trajectòria, requeririen un inequívoc protagonisme. Diríem que, sense voler ni saber-ho, els directius mostren coherència absoluta amb la història del club. Si no hi ha dictadura i toca enfrontar-se al totalitarisme, els colors blaugrana desapareixen de l’escena pública i adopten un còmode paper secundari malgrat la seva condició de màxim ambaixador esportiu del país sense estat.
Asseguts i a l’espera d’algun comunicat de posicionament després de les últimes detencions. No hi ha escrit en tinta blaugrana ni després de que el MHP Puigdemont romangui en una presó alemanya sota l’amenaça d’extradició per delicte de rebel·lió, sedició i tot allò que el tal Llarena li vulgui engiponar. Res, ni el vol d’una mosca. Més que un club, deien. Més que un club, ja et daran, ratificada aquesta vergonyant inacció. Haurà de ser la societat civil, activada des de sota, la que també en aquest front es plantegi si ja ens va bé el paperot, o no, del Barça. Si caldrien gests coherents, si s’hauria d’aprofitar més el formidable aparador del futbol a escala planetària o ja ens habituem tots plegats a tan enutjosa passivitat. Altres clubs del país s’ho poden permetre perquè, entre altres detalls, ningú no para cap atenció al que facin normalment, imagineu, doncs, què poc ens preocupa si es posicionen políticament. Hi ha entitats, de caire modest, que han fet de la dignitat bandera malgrat no aconsegueixin col·locar-ho en prime time i aquí convindria aplaudir el Lleida, el Júpiter o aquest Europa que diumenge passat va vestir de groc com a reflex del sentiment ciutadà. Però el Barça, no, no fos cas. I continuarem esperant que es plantegin idees, per esmentar un exemple evident, de cara a la final de Copa. No cal repetir la performance de xiular el Borbó, ja queda feta i castigada. Tampoc convenen les posicions kamikaze que resultarien trets al propi peu. Només, i esperarem asseguts, algun detall, alguna iniciativa que confirmi la pèrdua de por, la lluita per la pròpia dignitat, replicar la repressió amb democràcia. El que sigui, menys demanar perdó per ser qui som i com som. Quedem a l’espera del Barça. Total, sumem anys i ja ho hem escrit de variades maneres, amb diversos arguments per acabar només amb la certesa de que continuen mirant cap a una altra banda, la poruga. No fos cas que prenguessin mal. Ells, tan catalans. Ui, sí, i tant.
