Sembla mentida que el president del Barça, un dels homes més respectats de Catalunya, no es pugui imposar ni a casa seva. Josep Maria Bartomeu és el màxim responsable d’una entitat esportiva on hi mana molta gent, on els criteris varien segons a quin despatx decideixis entrar i on les veus dels seus protagonistes -les dels menys coneguts internacionalment- se solapen una damunt l’altra sense que ningú, ni qui hauria de marcar la pauta, hi posi remei. En els darrers mesos, Bartomeu ha dissenyat, juntament amb el nou director general (ara li’n diuen CEO, que en anglès vindria a ser l’executiu en cap) Òscar Grau, el pla estratègic que ha de dur el Barça a l’excel·lència econòmica, social, patrimonial i, evidentment esportiva, abans que la junta directiva finalitzi el mandat, l’estiu del 2021. I per dur-lo a la pràctica, el club ha distribuït la feina en 18 àrees liderades per 17 executius diferents, mancant encara la vacant de l’àrea Marca FCB. Disset persones amb poder, amb capacitat de decisió dins un club on, es respecti o no, qui realment mana són els futbolistes.
Aquest és un dels problemes de voler gestionar un sentiment, allò irracional, de la mateixa manera que t’han ensenyat a manejar una empresa a l’escola de negocis ESADE. El Barça ja és una multinacional d’oci, sens dubte, però això no ha de fer variar un discurs que ha girat, al llarg de la seva història, al voltant de la pilota i del que succeeix dins la gespa. Òscar Grau, fent la seva feina com a bon executiu, va voler posar sentit comú a allò que no en té, almenys a nivell públic. El soci i aficionat del Barça, aquell que veu els partits del seu equip des de l’estadi o per televisió, l’únic que desitja és seguir gaudint de Lionel Messi, el millor futbolista que ha vist mai. No li expliquis les dificultats que tindràs per renovar-lo, no li intentis vendre que la junta directiva i els executius faran un esforç titànic per quadrar els números, no busquis la felicitació d’aquells que, sense entendre-hi de comptabilitat, signarien un xec en blanc per a què Messi seguís lluïnt els colors blaugrana. Voler convertir en racional una llegenda única i irrepetible genera les reaccions que s’han pogut veure i escoltar durant els darrers dies.
La crisi de comunicació que ha marcat històricament el dia a dia del Barça, sobretot en els darrers tretze anys, s’accentua ara amb la divisió de poder que Bartomeu ha decidit aplicar. Si el discurs l’ha de marcar el president, no s’entén que el mateix Bartomeu s’hagi posat un mur que divideix el departament de presidència del de comunicació. La separació d’àrees de treball allunya el president i la junta directiva dels executius, fins i tot de qui disposa de més responsabilitats, com el mateix Albert Soler o com els directors de l’àrea social o patrimonial, on es gesta l’Espai Barça. Tot ells reporten al CEO i, com s’ha pogut comprovar en els darrers dies, tenen capacitat per requerir al departament de Comunicació la publicació d’un comunicat nefast que només pretenia marcar paquet davant Leo Messi i els aficionats. L’autoritat d’Albert Soler, un polític socialista que ha agafat un pes immens en l’estructura del club, ja s’ha fet notar amb la semi-destitució de Pere Gratacós, un home de futbol i de Barça aliè a la lluita interna pel poder.
Si el president i el cap de comunicació no són capaços de posar-se d’acord per dibuixar un discurs clar, concís i inequívoc és, en gran part, perquè Bartomeu s’ha equivocat posant filtres i fragmentant les responsabilitats. Òscar Grau, Albert Soler, William Mannarelli, Francesco Calvo, Pere Jansà i tot un seguit de persones que disposen de total llibertat per aplicar autoritat a la seva àrea sense passar pel president i, evidentment, fent anar com una baldufa un departament de comunicació excessivament perdut. Al Barça hi ha massa gent amb les claus i ningú acaba sabent si la porta està ben tancada.
