Toni Bruins Slot deu ser un gran desconegut per als culers menors de 30 anys, però segur que alguna vegada han vist la imatge d’un tipus ros i rialler sortint de la banqueta del Barça per mostrar al Camp Nou la ma oberta subratllant el 5-0 que el Dream Team li havia clavat al Reial Madrid. I amb prou feines deuen saber qui eren Mora, Rifé, Torres, Gallego, De la Cruz, Juan Carlos, Marcial, Asensi, Rexach o Sotil, però segur que saben què és el 0-5 al Bernabéu i qui era aquell Johan Cruyff que va despertar del coma el gen guanyador del Barça. D’allò aviat farà 50 anys i l’aniversari rodó d’aquelles dues manetes icòniques ha estat l’excusa d’un deliciós pòdcast radiofònic de Damià López a RAC1. Per als babyboomers, una delicatessen; per als X, Y, Z o Alfa una preciosa lliçó d’història, de passió per l’esport i els seus moments màgics i de periodisme esportiu autèntic.
Algunes commemoracions les carrega el dimoni. Per exemple, el desè aniversari de la final de Wembley celebrat l’any 2002 en plena travessia pel desert de l’era Gaspart, amb el Barça enfangat en la mediocritat, sense rumb, ni pla per aspirar a portar una segona Copa d’Europa al Museu del club. Tot i això, la història no és renunciable. Cal recordar-la, respectar-la i sobretot cal aprofitar les seves lliçons per construir el futur recordant perfectament d’on vens i procurant no oblidar a on vols anar. El 0-5 és mític perquè culminava una Lliga conquerida contra un règim que tenia el Madrid com a bandera i contra una mentalitat perdedora esculpida durant 14 anys de sequera. Per això “cinc cops plorà la Cebeles”, per això “pels carrers es comentava: en Flandes se ha puesto el sol” i per això la Trinca cantava “un, dos, tres, botifaaaarra de pagès!”.
Era un missatge d’autoestima i d’empoderament, que amb el Cruyff entrenador va trobar el full de ruta que faltava per transformar el Barça en un model d’èxit. La maneta de Toni Bruins tancava el cercle. I la lliçó li ha servit al Barça per encadenar títols, per trencar el sostre de l’èxit en l’era Guardiola i per conservar un full de ruta fiable. La doble commemoració n’és un recordatori. Però no diria que Xavi Hernández, que és part emblemàtica d’aquest ecosistema guanyador, necessiti que li recordin res per saber a on vol anar amb el seu equip. Una altra cosa és que el Barça de Xavi sigui fruit de les seves circumstàncies, que es resumeixen en la depressió post-Messi, les dificultats econòmiques, la immaduresa de l’equip i les urgències per retornar a l’elit. Una equació difícil de resoldre a molt curt termini.
