Exhibició blanca, es miri per on es miri. El Reial Madrid ha demostrat tenir molt més talent global que qualsevol altre equip a la Lliga i a la Champions League. Fins i tot més que el Barça, que ha disputat tota la temporada amb un màxim d’onze jugadors -més el desafortunat Rafinha-. La resta no han estat a l’altura del conjunt entrenat per Zinedine Zidane que, potser ha disputat un futbol més arcaic, menys atractiu, i que, també potser, ha tingut alguna ajuda arbitral que l’ha catapultat a aconseguir millors resultats. Sense negar cap d’aquests condicionants i admetent que alguns dels seus rivals (si, incloc el Barça), també han rebut algun regal, s’ha de reconèixer que el Reial Madrid ha dominat l’escena estatal i europea amb autoritat.

El conjunt de Chamartín ha sabut jugar millor les seves cartes. Ha guanyat un munt de partits sense jugar gairebé a res, amb una arribada a porteria letal i amb un Sergio Ramos capaç d’aixecar marcadors adversos en trams de partit decisius. El seu públic, acostumat a guanyar sí o sí, tampoc li reclama bon futbol. Amb vèncer en té prou i d’això, el Madrid, en sap un munt. Històricament ha estat així. Però aquest tram final de temporada està demostrant força aspectes a destacar: el Reial Madrid ha planificat la plantilla molt millor que d’altres equips, com el Barça. Els blancs disposen de dos onzes complerts i de garanties, de vint-i-dos jugadors capaços de guanyar qualsevol partit davant qualsevol rival, fent un joc ben diferenciat un equip de l’altre, però sempre ratificant la victòria. El Madrid, a més, té l’habilitat per, quan ho creu necessari, calmar el partit i moure la pilota amb intel·ligència i criteri, un aspecte que fa només uns mesos semblava impossible. Modric, Casemiro i Kroos, amb l’ajut d’Isco Alarcón -com aquest dimarts- formen un mig del camp molt difícil d’aturar.

 

I davant l’Atlètic de Madrid, el Reial Madrid ha demostrat una altra virtut que molts no volen veure. Cristiano Ronaldo és el millor rematador del món. El seu posicionament a l’àrea, la seva actitud envers el moviment de la pilota, les seves desmarcades, el seu salt, la seva rematada al primer toc. Una bèstia del gol que suma, en els darrers tres partits de Lliga de Campions, vuit gols. Cinc davant el Bayern de Munic, el gegant alemany i un dels candidats al títol, i l’Atlètic de Madrid, el darrer finalista. Probablement els seus rivals han comès errors, com tots els conjunts que encaixen gols, però el mèrit és indiscutible. Del portuguès i del seu equip, que sap com minimitzar les virtuts del rival.

Aquest dimarts, l’Atlètic de Madrid no ha aparegut. Bona part de demèrit la té, però també ha caigut al Bernabéu pel partit del Reial Madrid. Intermitent en la pressió, els blancs han sabut quan calia fer-la i quan els convenia més esperar; constant en la construcció al mig del camp, sabent que l’Atlètic no volia tenir la pilota; punyent per les bandes, amb Carvajal i Marcelo recolzant la línia ofensiva; i letal a l’àrea, amb un Benzema que, tot i no marcar, ha treballat com ningú per desarticular la defensa matalassera. La temporada del Madrid, pot agradar més o menys -pel seu futbol i per la sort-, està essent per emmarcar. Els blancs no traeixen cap estil perquè, senzillament, no n’han tingut mai cap de definit.



Més notícies

Nou comentari