Mentre el Reial Madrid guanyava la seva sisena Copa d’Europa consecutiva, el Paris Saint-Germain no estava ni tan sols en gestació. Mentre l’equip blanc ha anat forjant una història a base de grandesa, l’equip parisenc l’ha volgut imitar. Uns ho han fet a base de talent, intel·ligència i esforç. Els altres ho han pretès fer a base de bitllets. Però són tan rics, que només tenen diners.
El Madrid i el PSG són, respectivament, el Míster Increïble i el Síndrom de la mítica pel·lícula de superherois de Pixar. I el futbol continua sent un esport meravellós al qual es juga amb les cames, amb el cap i no pas amb monedes. En aquest joc, Karim Benzema no té ningú capaç de fer-li ombra. El crack francès ha despertat de la utopia el poderós PSG de Leo Messi, Kylian Mbappé i Neymar Jr, liderant una remuntada històrica i a la madridista.
L’equip del gat ha arribat al descans de la tornada d’aquesta ronda de vuitens de final de Champions amb dos gols de desavantatge. No era això, però, el pitjor: la sensació de superioritat visitant era immensa. El Madrid ha obrat el primer acte molt de més a menys. Empentat per un gran ambient a casa, ha apretat i ha tancat els parisencs a la seva àrea. Tot i això, no trobaven idees per inquietar Gianluigi Donnarumma. En estàtic els costava molt. I a la contra només apareixien imprecisions. Vinicius estava estel·lar, però el Madrid moria per la banda dreta. Marco Asensio i Dani Carvajal no estaven a l’altura de la cita.
Primera estocada d’un Mbappé que es consolida com a millor jugador del món
El lateral, de fet, ha propiciat el primer gol visitant. El PSG, que esperava tranquil a casa seva, i després de dues bones ocasions de Benzema (de cap), ha tornat a estrenar al marcador. Aprofitant una pèrdua del lateral madridista, Neymar ha servit a Mbappé una d’aquelles pilotes que agraden tant a l’extrem. A l’espai, i a córrer. Després que li anul·lessin un gol, el francès, tot sol davant un David Alaba batut, i aquest cop de manera legal, ha definit davant Thibaut Courtois amb una comoditat abismal. A partir d’aquí, els de Pochettino han crescut. Han sortit de la seva cova, per tenir possessions quasi infinites. Messi, per fi, s’ha trobat al seu ecosistema. Els parisencs ballaven sobre la gespa.
Els vint-i-dos protagonistes han marxat al vestuari oferint la sensació que la segona part seria un festival gal. De fet, així ha començat. El Madrid continuava molt incòmode. No es trobava a ell mateix. No era el Madrid de les grans cites. De Cardiff, de Milà, de Lisboa… no. Era un Madrid minimitzat per Mbappé. Com quan et trobes el teu crush en un bar i t’omples de vergonya. El francès, a qui li han anul·lat novament un gol, provocava targetes grogues a dojo. Estava completant un partit digne de Pilota d’Or. A més, Marco Verratti i Leandro Paredes tenien molt ben contesos Luka Modrić, Fede Valverde i Toni Kroos.
Passaven els minuts, i no passava res favorable als interessos blancs… fins que Carlo Ancelotti ho ha volgut. El tècnic italià ha retocat el seu equip com ho fan pocs entrenadors al món. Ha retirat els esmentats Asensio, Carvajal i un Kroos minvat físicament, per donar entrada Rodrygo Goes, Eduardo Camavinga i Lucas Vázquez. El Madrid ha guanyat en verticalitat, energia, dinamisme, idees i ambició. I els de Pochettino han fet una passa enrere.
Massa Benzema per a la ingenuïtat del PSG
Aquesta ha coincidit amb una relaxació excessiva de Donnarumma. Tot i ser un gran porter (va ser escollit el millor jugador de l’Eurocopa), ha pecat d’inexperiència. No ha lliurat en les batalles en les quals sí que ha lluitat Keylor Navas. Clar que el costa-riqueny no és el futbolista més mediàtic de tots, i això no convenç per terres qatarianes.
Però la glòria comença per darrere. I Donnarumma ha estat víctima de la fam de Benzema. Com ja ho van ser Loris Karius, porter del Liverpool a la final de 2018, i Sven Ulreich, porter del Bayern de Munic a les semifinals del mateix any. El madridista, futbolista de carrer, li ha robat una pilota per terra, Vinicius l’ha recuperat, i el mateix Benzema ha empatat el partit. Amb l’1-1 al marcador, la victòria blanca era qüestió de temps.
L’afició s’ha reenganxat i els jugadors blancs han tret la seva millor versió. I els del PSG, la seva pitjor. Aquesta és la diferència entre un campió i un etern aspirant. Els francesos s’han espantat en el pitjor moment, com ja ho van fer el dia del 6-1 del Barça. De fet, salvant les distàncies, el desenllaç del partit s’ha desenvolupat de la mateixa manera.
Malgrat estar tancats novament en la seva cova, els parisencs ja no aconseguien contraatacar. Neymar ha desaparegut i Messi també. Només Mbappé insistia. Però estava massa sol. En canvi, Benzema no ho estava pas. El crack francès ha aprofitat una passada paranormal de Modrić per igualar l’eliminatòria. Amb el 2-1, l’accés blanc als quarts de final era qüestió d’un obrir i tancar d’ulls.
Dit i fet. En la represa, després que el París hagués sacat del mig del camp, el Madrid, enfurismat, ha robat la pilota a través d’un Vinicius incommensurable. I Benzema ha completat el hat-trick i l’estocada final a un PSG que s’ha diluït en la seva inexperiència, ingenuïtat i excessives ganes de ser més gran que l’ogre que tenia endavant. El PSG continua començant la casa per la teulada. Va fitxar Messi i va mantenir Mbappé el passat estiu, però continua sense tenir un projecte esportiu sòlid. El futbol tradicional, el de tota la vida, el de l’entrepà de fuet embolicat en paper de plata, celebra.
Benzema ha remuntat el talent de Mbappé, el vull, però no puc de Messi o l’espantada de Neymar. Benzema ha remuntat la manca de projecte del PSG. Els màxims campions de la Champions han enfonsat, novament, el vaixell de paper moneda de Nasser Al-Khelaifi en una nova nit històrica, i seran als quarts de final, mentre que Messi i companyia s’ho veuran des de les seves luxoses mansions.
