Ha arribat l’hora de la veritat. Cardiff dictarà sentència, aquest dissabte, a la pregunta de qui mereix ser campió d’Europa. Amb el torneig realitzat i abans de disputar-se la final, tant la Juventus, com el Reial Madrid han fet mèrits per aixecar la Copa d’Europa a l’estadi Millennium, on els campions d’Itàlia i Espanya disputaran el partit definitiu de la Lliga de Campions 2016-17. Dinou anys després, la Vecchia Signora i l’equip merengue es tornaran a veure les cares amb l’orelluda com a premi, tal i com succeí en la finalíssima d’Amsterdam de la temporada 1997-98 que acabà amb 32 anys de sequera continental dels blancs. Predrag Mijatovic, amb un gol en fora de joc, va donar un títol que el Reial Madrid no aconseguia des de la temporada 1965-66.
Després d’aquella Champions, els madridistes n’han pogut aixecar quatre més en els darrers disset anys (2000, 2002, 2014 i 2016) i es poden convertir en els únics -des del nou format iniciat el 1992- que repeteixen títol en dues temporades consecutives. No ho ha fet ningú, ni el Milan de Capello, ni l’Ajax de Van Gaal, ni el Manchester United de Ferguson, ni el Barça de Guardiola, ni el Bayern de Heynckes. Ni el mateix Reial Madrid de Vicente del Bosque, que en va aixecar dues en els tres anys inicials del Segle XXI.
De fet, el conjunt blanc és l’únic club que ha estat capaç d’aixecar cinc vegades consecutives la Copa d’Europa. Eren altres temps, la disputaven molts menys equips, els sortejos estaven manipulats -com va admetre un dels seus fundadors- i diversos clubs (com el Barça) van preferir altres tornejos com la Copa de Fires, organitzada per la recent engegada UEFA, abans d’acceptar la participació en una competició ideada pel diari L’Équipe.
Però en l’actualitat tot ha canviat. La Champions League és el torneig més prestigiós del continent europeu i, de retruc, el més seguit arreu del món. La dificultat per superar eliminatòries i plantar-se a la final és màxima i, d’aquí, el mèrit del Reial Madrid d’accedir per tercera vegada en quatre anys al partit més important del torneig. Zinedine Zidane, molt discutit com a tàctic, ha estat capaç, en només una temporada i mitja, de complementar el museu blanc amb una Lliga i una Lliga de Campions i té, ara, la possibilitat de fer història entregant la segona Copa d’Europa consecutiva al club amb el qual ja en va aconseguir una en l’etapa com a jugador.
L’únic dubte en l’alineació del francès segueix essent la possible titularitat de Gareth Bale. El gal·lès juga a casa i per res es voldria perdre la final somniada, però les lesions, la conseqüent baixada de rendiment i l’explosió d’Isco Alarcón fa que, a hores d’ara, el malagueny hagi guanyat pes per saltar a la gespa com a titular. A més, amb Isco, el Reial Madrid es converteix en un equip més compacte, capaç de dominar la pilota i tenir el control del joc, dosificar esforços i ser letal en els darrers metres.
La Juventus, l’equip més sòlid
La Juve és la gran bèstia negra de la Lliga de Campions. Ara fa dues temporades, l’equip de Massimiliano Allegri ja va eliminar el Reial Madrid a les semifinals. Aquest any ho ha fet amb el Barça, superant els de Luis Enrique amb dues grans exhibicions de futbol, no només en l’apartat defensiu, i el sorprenent Mònaco. La Juventus és l’equip que menys gols ha encaixat en el torneig (3) i presenta el mateix eix defensiu que en la final del 2015. Amb Buffon sota pals i amb Barzagli, Bonucci i Chiellini en una defensa de tres, els bianconeri disposen d’un mur infranquejable. Però els set jugadors restants són tots nous. Cap d’ells repeteix final amb l’equip de Torí. Dani Alves, Pjanic, Khedira, Alex Sandro, Dybala, Mandzukic i Higuaín acompanyaran els quatre homes més endarrerits en un partit trepidant.
La Juventus, gràcies al mateix Allegri, ha canviat la cara de manera radical. No és un equip gens defensiu, tot i tenir una solidesa inhumana per impedir encaixar gols, i és perfectament capaç de tancar el Reial Madrid a la seva pròpia àrea. Més directe que no pas pacient, però amb dosis de control, la Juventus custodia, habitualment, el temps dels partits. Ella marca el ritme i decideix quan s’altera la velocitat de la pilota i quan cal pausar-la. Amb Dybala actuant com a boia entre el mig del camp i la davantera, els torinesos se senten còmodes duent el pes del partit i dictaminant-ne les fases.
Serà una final estimulant en la qual no hi ha, d’inici, cap favorit. El Reial Madrid té el millor rematador del món, Cristiano Ronaldo, un dels futbolistes superdotat en capacitat creativa (Isco) i el sempre imprevisible Sergio Ramos; però la Juventus és més bloc, més conjunt. Més equip, en definitiva. La solució, a les 20:45 a l’estadi Millennium de Cardiff.
Les apostes d’El Món:
