“Només demano que no deixem de creure-hi i de tenir fe, encara que les possibilitats no superin l’1%. Els miracles existeixen”, escrivia Johan Mojica just després que el Girona encaixés un revés pràcticament definitiu en perdre el partit que no es podia perdre contra el Llevant (1-2). La del carriler colombià, però, és una postura anecdòtica enmig d’un vestuari deprimit que ja dona per fet el descens a la categoria de plata. “La Primera Divisió era un somni per a tots. Ho vam fer realitat, i ara ho perdem”, lamentava Àlex Granell, amb els ulls plens de llàgrimes, abans de reconèixer que “no sabia que encara hi havia una possibilitat remota de salvar-nos”. Les opcions del Girona d’esquivar el retorn a Segona són, certament, mínimes. Tan que obliguen a un miracle. Per somiar amb la salvació, cal que els gironins guanyin aquest dissabte al camp de l’Alabès (20.45h, beIN LaLiga), que no suma els tres punts des de fa dos mesos, i que el Celta de Vigo perdi a casa, a Balaídos, contra un Rayo Vallecano que ha estat incapaç de puntuar en cap dels seus vuit últims desplaçaments i que ja sap que el curs que ve viurà a la categoria de plata. Per si l’empresa no fos prou difícil, cal, a més, que el balanç dels dos resultats sigui favorable en set gols al conjunt d’Eusebio Sacristán, que té un goal average pitjor que el quadre gallec (-9 a -15) i que ha anotat quinze gols menys (51 a 36).
La dificultat de la gesta que haurien de protagonitzar, i el dolor, encara per acabar de digerir, de la desfeta patida diumenge contra el Llevant, il·lustrada en la tristesa d’un Eusebio que es va trencar durant la roda de premsa posterior al partit, fan que el vestuari, de fet, ni tan sols tingui les forces per afrontar el repte. El “desastrós” tram final que ha firmat l’equip, amb fins a vuit derrotes en les últimes nou jornades, han condemnat el Girona i l’han portat “al pou, a la merda”, com apuntava Pere Pons, una altra de les veus autoritzades, abans d’admetre que “si estem a Segona és per errors de tots”. El descens es presenta, efectivament, com el destí i el càstig ineludible, per la segona volta dramàtica que ha completat l’equip. De res serveix que el Girona hagi estat l’únic conjunt que aquest curs ha puntuat tant al Santiago Bernabéu com al Camp Nou, o que els de Montilivi tan sols hagin trepitjat les posicions de descens en tres de les 75 jornades que han disputat fins ara a Primera Divisió; perquè els aficionats blanc-i-vermells, incapaços d’entendre perquè l’equip s’ha desinflat d’aquesta manera, ja afronten el present amb la certesa que allò que tantes llàgrimes i tanta suor va costar conquistar tan sols haurà durat dues temporades, que el somni haurà resultat ser trista i dolorosament efímer.
El d’aquest dissabte no només serà, amb tota seguretat, el del comiat del Girona de LaLiga. També serà el darrer de molts dels integrants del vestuari blanc-i-vermell, començant per Eusebio, la continuïtat del qual sembla completament descartada. En la convocatòria del tècnic val·lisoletà, més enllà de l’absència de Mojica i Douglas Luiz, per lesió, Borja García, per sanció, i Juanpe i Raúl García Carnero, per decisió tècnica, s’hi troba a faltar el nom de Cristhian Stuani, que durant el partit contra el Llevant va recaure de la seva lesió a soli, unes molèsties que, tot i això, no li van impedir anotar la 41a diana en 67 partits amb el Girona. Resulta fàcil pensar que va ser l’últim gol del killer uruguaià que celebrarà Montilivi, que aquest dissabte, si no es produeix un miracle que seria tan etern com històric, dirà adéu al somni de Primera.
Possible alineació: Bono; Pedro Porro, Pedro Alcalá, Bernardo Espinosa, Valery Fernández; Marc Muniesa; Portu, Pere Pons, Àlex Granell, Patrick Roberts; i Cristhian Stuani.
