No hi ha cap mena de dubte que el Girona Futbol Club és l’equip de moda de la Lliga. No només això, el conjunt de Montilivi desperta passions arreu d’Europa i arreu del món. Tothom es fixa en aquest club que tot just està disputant la seva quarta temporada a la Primera Divisió, la segona consecutiva, i que lidera la classificació a mig curs i està a un pas de convertir-se en campió d’hivern. La darrera gesta, assaltar el feu del Futbol Club Barcelona, que aquesta temporada se situa a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, ha certificat el gran moment del Girona.
Ara bé, aquest fenomen és una novetat total i una sorpresa absoluta per a aquesta ciutat catalana, que té una història molt complicada amb aquest esport. El Girona, fins fa molt poc, era un equip associat més aviat amb el futbol local o regional. L’ascens del club a la Segona Divisió l’any 2008 ja era quelcom gairebé impensable per als aficionats d’aquest equip. Un somni fet realitat, ja que el Girona només havia trepitjat aquesta categoria entre la dècada de 1930 i la de 1950, quan el club es va fundar i els anys posteriors.
Tot i això, la darrera etapa del Girona a Segona ja va ser molt complicada, amb molts ascensos frustrats. Eloi Amagat, llegenda del Girona que va passar de Tercera Divisió fins a Primera amb aquest equip, explica que en els darrers anys s’havien “passat moments molt durs, gairebé dramàtics”. Això, diu, és una de les claus per entendre el moment actual: “Hem patit molt. Hem passat moments molt complicats”. És per aquest motiu que ara el Girona toca de peus a terra: “S’ha seguit la mateixa línia, s’han fet passos ferms, però sempre amb molt realisme, sense voler aspirar a més del que es pot”.
La història del Girona, amb entrebancs des de l’inici
Però el patiment del Girona no és exclusiu dels darrers anys. De fet, el futbol ha estat cruel amb aquesta ciutat des dels seus inicis. Carles Ribera, periodista i historiador gironí, explica les diverses patacades que ha patit aquest club des de la seva fundació. “El Girona es funda l’any 1930, d’una unió de clubs. Durant la República, hi ha un boom del futbol a Girona. Era un club potent en el marc dels anys 30. Amb la Guerra Civil, però, el Girona queda desmantellat i ha de començar de nou”, relata Ribera. Altres equips històrics, com el Barça, l’Espanyol, l’Europa o el Sabadell, s’havien fundat a principis del segle XX. En canvi, al Girona li va costar més i, un cop va arrancar, va trobar-se amb el dur entrebanc de la Guerra.
No obstant això, Ribera parla d’una altra “època daurada del Girona” durant els anys 50, quan el club va tornar a la Segona Divisió. D’aquella època en té record Joaquim Nadal, alcalde de la ciutat entre 1979 i 2002, que, quan era petit, anava a Vista Alegre, que aleshores era l’estadi del Girona, abans de la construcció de Montilivi. “De nen anava a Vista Alegre i el camp s’omplia”, rememora. Tot i que als anys 60 l’equip va tornar a la Tercera Divisió, el Girona conservava una bona afició. Així ho recorda Lluís Falgàs, periodista gironí, que també anava a Vista Alegre de petit: “A Vista Alegre, als anys 60, hi havia una grada on es podia anar gratuïtament i no s’hi cabia de la gent que hi havia”.
Tot plegat va comportar una aposta més decidida pel club i es va iniciar la construcció de l’estadi de Montilivi, que, com diu Nadal, “en essència és el mateix d’ara”. El Girona va anar fort i va projectar un camp amb 10.000 localitats, tot i que sense seients i amb la graderia de ciment. Montilivi es va inaugurar l’any 1970, però va arribar en un molt mal moment. Ribera n’explica el motiu: “Als anys 70 apareix un factor que treu públic del Girona: amb l’autopista era més fàcil anar a Barcelona i les penyes van començar a anar al Camp Nou. D’aquesta manera, la gent deixava d’anar a Montilivi per anar a veure el Barça”.
La “tempesta perfecta” que va fer que el Girona toqués fons
Així va començar una llarga etapa de “futbol infernal”, com defineix el mateix Ribera, on fins i tot es va consumar un dur descens a Regional Preferent. Falgàs assegura que “quan érem 300 persones ja consideràvem que hi havia una gran afició” i tot això en un estadi pensat per a 10.000 persones. El relat d’aquells temps que fa Joaquim Nadal reflecteix perfectament la situació: “Era la precarietat més absoluta, el club devia la factura de la llum i les nòmines dels jugadors i fins i tot va haver d’afrontar una vaga de jugadors que es tancaven al vestidor i no volien jugar”. Ribera, fill i net d’exjugadors del Girona, recorda que el seu avi va ser tresorer del club i que havia de fer “martingales” per sobreviure.
L’historiador Carles Ribera va més enllà i parla d’una “tempesta perfecta” que va acabar d’enfonsar el futbol a Girona. “Als anys 80 i 90 el bàsquet va fer-li més competència encara al futbol. L’esport de moda durant molts anys va passar a ser el bàsquet. Fontajau s’omplia. Hi havia 300 persones a Montilivi amb una capacitat de 10.000 i 5.000 a Fontajau amb una capacitat de 5.000″, explica. I això no és tot: “Un altre factor va ser el bon moment del Figueres als anys 80 i el bon moment del Palamós als anys 90. La gent de Girona i de la província no anava a Montilivi a veure el Girona, sinó a Figueres i Palamós”. “Els astres sempre s’havien conjurat en contra nostra”, afirma.
El Girona va tocar fons als anys 90, on fins i tot va arribar a passar dues temporades a la Primera Catalana i va haver-hi greus problemes econòmics. “Érem quatre gats a Montilivi”, adverteix Falgàs, que també deixa clar que aleshores l’equip jugava bàsicament al “futbol regional” i “anar a les terres de l’Ebre era el desplaçament més llunyà que podíem imaginar”. Als anys 2000 l’equip es va estabilitzar a la Tercera Divisió i va arribar a tenir alguns ascensos a la Segona Divisió B. Va ser aleshores quan Eloi Amagat va aterrar al Girona: “Era un club molt petit. Poques coses s’assemblen a l’actualitat. Montilivi ha canviat moltíssim. Els seients eren de formigó, hi havia tota una part sense grada, una afició molt reduïda, fidel, però envellida…”.
El Girona a partir de 2008, una línia ascendent que encara no ha tocat sostre
És per tot això que, quan el club va pujar a la Segona Divisió l’any 2008, just un any després d’haver aconseguit un ascens que ja va ser molt celebrat a Segona B, els aficionats ja es pensaven que havien tocat sostre, perquè van complir un somni. “Jugar a una categoria que no fos regional és tot al que podíem aspirar”, recorda Falgàs. Ribera va exactament en la mateixa línia: “Era increïble que equips històrics visitessin Montilivi”. A l’estadi va tornar a anar-hi molta gent, cosa que, per a Joaquim Nadal, ja era el súmmum: “A Montilivi vaig anar molts anys com a aficionat i després com a alcalde. El meu somni era que el camp del Girona es tornés a omplir”.
L’estabilitat que va aconseguir el Girona a Segona Divisió durant els inicis de la dècada de 2010 va ser una gran gesta per al club. Tot i això, també va patir intents d’ascens frustrats molt dolorosos. Eloi Amagat va ser un futbolista importantíssim d’aquella etapa: “Vam patir moltíssim, però sempre ens vam aixecar. El més important és que vam mantenir sempre la mateixa línia”. Diu exactament el mateix l’historiador Carles Ribera: “La clau de la gestió a partir de 2008 és que se segueix una línia ferma i després apareix el grup City per acabar de donar estabilitat i tranquil·litat”. I l’exalcalde Joaquim Nadal va també en aquesta direcció: “S’ha tingut seny, s’ha actuat d’una forma raonable, i tot això està donant molt bon resultat”.
D’aquesta manera es va arribar al primer ascens a Primera Divisió l’any 2017. Després d’una bona temporada on es va aconseguir la permanència, va haver-hi el dolorós descens a Segona Divisió l’any 2019. Tres cursos més a la categoria de plata i, finalment, Míchel Sánchez arriba a la banqueta, puja amb el Girona en el seu primer any a Montilivi i la resta, com se sol dir, ja és història. “S’està desmentint la idea que algun dia es produirà un desinflament”, així resumeix Joaquim Nadal la situació increïble que viu el club en aquests moments.
Aquest gran moment del Girona no és una casualitat, segons coincideixen a dir totes aquestes personalitats gironines. “A Girona no ens ho acabem de creure. Per això hi ha molta humilitat, perquè també hi ha molta incredulitat. Ningú ho podia preveure”, explica el periodista Lluís Falgàs rememorant la història del club plena d’entrebancs. “Hem arribat amb una velocitat de creuer a una situació que permet pensar que el projecte és viable”, diu Nadal.
Nens amb la samarreta del Girona i el derbi contra el Barça
Si hi ha un altre fet que els aficionats que eren del Girona en èpoques de vaques magres observen amb admiració, és que ara “la gent de Girona és del Girona i els nens van pel carrer amb la samarreta de l’equip”, subratlla Eloi Amagat. Però no només ell. Carles Ribera destaca el mateix: “El més important és que els nens van amb la samarreta del Girona. Això no havia passat mai. Era impensable. Jo de petit era del Girona, però ni hi pensava”. I Joaquim Nadal tampoc s’ho hauria imaginat mai en la seva etapa com alcalde: “La gent ja no és primer del Barça i després del Girona. Els nens van amb la samarreta del Girona”.
Per tot això, guanyar el derbi contra el Barça va ser la catarsi definitiva per a un club que ha patit moltíssim durant tota la seva història. Així ho expressa Eloi Amagat: “La gent ha deixat el Barça i s’ha fet del Girona i aquest canvi era molt difícil. La mentalitat de la gent de Girona ha canviat. Ens hem igualat al Barça”. I per acabar, Lluís Falgàs dona la imatge que, gràficament, exemplifica a la perfecció què suposa aquest moment per al club i els seus aficionats de tota la vida: “El Girona només jugava contra el Barça en partits de festa major. El Barça portava l’equip juvenil i per a nosaltres ja era una gran il·lusió. I va i l’altre dia els hi fotem quatre!”.
