El Girona Futbol Club tornava a casa amb el pànic de no estar a l’altura de les virtuts que han enamorat a la resta. Després de dues derrotes consecutives a la Lliga, el més fàcil per al club hauria sigut canviar de plans. Ser conservador, com si l’haguessin trencat el cor. Però en lloc d’opter per això, el conjunt dirigit per Míchel Sánchez ha tingut la valentia de qui aposta per estimar mentre intenta reconstruir-se després d’acabar en pedaços. Li va costar a l’equip, no precisament perquè el tècnic s’enfrontava al seu primer i incomparable gran amor, però el Girona va ser capaç de trobar-se per sumar la seva primera victòria dels últims quatre partits després d’un 1-0 contra el Rayo Vallecano. I ho va fer sota la pluja, aquest melancòlic temps que sempre és capaç d’embellir qualsevol escena. Especialment si aquesta implica alguna mena de redempció.
Per deixar enrere el famós punt dels últims nou possibles, Míchel no va dubtar ni un instant en fer canvis en comparació amb San Mamés. Arnau Martínez, Juanpe Ramírez i Iván Martín van passar a la banqueta i l’entrenador va donar pas a figures com Yan Couto o Portu. De totes maneres, la gran notícia pel Girona va ser el retorn de David López a l’onze titular. Després de més de dos mesos lesionat, el central va tornar a l’eix de la defensa i va reivindicar perquè és tan important per als gironins. Especialment quan, dels vuit partits en què l’equip no ha rebut cap gol, cinc d’ells han sigut amb López sobre la gespa. Amb la victòria, Girona no evitarà dormir sota la pluja que ha caracteritzat en part el partit, però sí que el seu club no ho faci per sota del Futbol Club Barcelona a la classificació, mantenint la segona posició. I a més, a cinc punts per sobre de l’Atlètic de Madrid.
La pluja talla el ritme
Com el futbol no deixa de ser un mirall per a la societat, els primers minuts del partit van ser un reflex de com la pluja actualment sorprèn quan apareix. En un context d’emergència climàtica completament diferent, no hauria sigut el cas. Però la realitat és la que vivim i l’aiguada que queia a Montilivi va obligar els dos equips a tenir molta mesura. Tots els jugadors s’havien d’adaptar a la superfície. A l’hora de defensar, havien de vigilar per a no relliscar-se. En canvi, per atacar, controlar la força era una obligació. L’aigua és de blancs i negres: t’obliga a passar la pilota amb la duresa justa. Ni més de la necessària perquè no llisqui, ni menys de la imprescindible perquè no es quedi curta. Potser per això al Girona li va costar atacar en la primera part: buscava pilotes massa llargues, es precipitava davant la pressió i patia pèrdues de pilota. Els gironins tenien massa pressa per fer efectives les transicions de la defensa a l’atac quan tenien l’oportunitat.
El patiment del Girona es podia apreciar en les gesticulacions de Míchel a la banqueta. L’entrenador del Girona patia. No per la pluja, ni pel fet de jugar contra el seu estimat Rayo, sinó perquè el futbol que caracteritza el seu equip no naixia de les botes dels seus jugadors. Vallecas s’havia instal·lat a la vora del riu Ter, el seu equip estava massa còmode a partir del quart d’hora. Amb pilota, sempre eren capaços de connectar en curt. Defensivament no estaven incòmodes. Potser els gironins podien superar les primeres línies de pressió, però sabien que l’efectivitat catalana perdia força a partir del mig del camp. Yangel Herrera va amenaçar tímidament la porteria d’Stole Dimitrievski, però cap ocasió va traduir-se en perill real. Eric Garcia estava desesperat perquè, per molt que volia intervenir més en el joc, no comptava amb el suport ideal per part dels seus mig centres.
Un canvi radical a la segona part
Míchel no només estima a partir de les bones paraules, també dient les coses que no sempre són agradables d’escoltar. Amb les formes correctes, però tocant la tecla necessària per generar un canvi. Això és el que va passar a partir del descans. Després d’una primera part inactiva, el Girona va ser un equip totalment diferent durant la segona, especialment en els primers minuts després de tornar a jugar. Només un minut després de continuar l’enfrontament, Artem Dobvyk va errar. Va voler controlar una pilota que li demanava a crits ser rematada de primeres. La seva acció reflectia l’època de sequedat que està patint amb el gol. El voltatge del partit va augmentar. Els gironins reclamaven mans que realment eren d’en Portu, Savinho recuperava pilotes pressionant perquè Viktor Tsygankov amenacés la porteria del Rayo. Montilivi no gaudia de la seva millor entrada, però els aficionats presents que el gol estava més a prop que abans.
El gol va arribar en el 52′. Tsygankov se’n va encarregar de fer veure que les advertències mai són en va, però David López va ser qui va dibuixar la jugada de l’1-0. El central va tornar a la titularitat automàticament després de recuperar-se de la lesió i va respondre al seu entrenador no només amb contundència defensiva, també amb una excel·lent passada a Miguel Gutiérrez, que estava en la posició ideal. Col·locat en el passadís interior i en posició legal, va assistir l’ucraïnès per acabar amb el malestar. López va abandonar el terreny de joc durant el minut 70, després que el seu equip generés encara més ocasions de gol, i va rebre tants aplaudiments com gotes de la pluja li queien a la pell. El Girona de la segona part i el de la primera van semblar equips completament diferents.
Tot i que el resultat era favorable pel Girona, l’equip no va evitar el patiment en els trams finals del partit. Pep Chavarría, jugador del Rayo Vallecano, va ser expulsat ràpidament en el 76′ i el club no va aprofitar l’avantatge numèric. Va cedir massa al Rayo i el “Príncep de Vallecas” ho sabia, ho reflectia amb la seva desesperació. Però malgrat això, els gironins van tenir el seu últim moment de glòria gràcies a Savinho al descompte. L’extrem necessitava el gol perquè havia errat amb les seves decisions, va tenir un partit molt espès, impropi de la seva originalitat com a extrem. Però estimar, després de tot, també és això: passar de zero a 100 en un tancar i obrir d’ulls. El brasiler ho va demostrar marcant el tercer gol a l’últim minut després d’un gran canvi de ritme. Les emocions no tenen per què ser lineals, però quan la felicitat explota no hi ha cap mena de fre.
