No hi ha hagut miracle. No hi ha hagut miracle, i el Girona, més deprimit que mai, ha posat aquest diumenge el punt i final a Els millors anys de la nostra vida, els que el periodista Jordi Bofill relata en un llibre que, amb el retorn del conjunt de Montilivi, es converteix en poc menys que una bíblia que tots els aficionats blanc-i-vermells haurien de llegir al llarg d’aquest estiu per començar a alimentar el somni del Tornarem, per recuperar el somriure. Aquest fatídic 18 de maig, però, tot això queda molt lluny; i, de fet, pensar en tornar a la màxima categoria del futbol estatal és extremadament dolorós pels aficionats del Girona, que amb la desfeta al camp de l’Alabès, la novena en les últimes deu jornades, han recordat, han reviscut, aquelles temporades en què, fent del patiment una rutina, vivien com si fossin víctimes d’una maledicció inexplicable. Convertits en col·leccionadors de desgràcies i desil·lusions, els aficionats blanc-i-vermells, cansats d’assaborir la cara més amarga del futbol, van arribar a preguntar-se què havien fet en una vida anterior per merèixer tanta crueltat. Van arribar a acceptar que mai tornarien a tenir cap oportunitat de conquistar l’elit com les que havien malbaratat en tardes de trist record com aquella del Lugo.

Els gironins, que vivien el futbol comuna dolorosa penitència, convençuts que el l’esport rei els deixaria acariciar l’alegria més preciosa, però que sempre acabaria condemnant-los a caure quan ja intuïen la glòria, es van redimir de tants plors, de la frustració de tants noascensos, aquell màgic i inoblidable 4 de juny del 2017; el dia en què els de Montilivi es van embarcar en l’aventura més apassionant de la seva història, el dia en què les llàgrimes de felicitat es van obrir pas entre les de tristesa, les que avui tornen a negar els ulls d’una afició que no és capaç de digerir la contundència de la grisa realitat ni d’entendre perquè el futbol s’entesta d’aquesta manera en ells. Despertar, acceptar l’adeu, aterrar al món real, enterrar, qui sap fins quan, el somni del Girona; resulta massa dur. I fa mal. Molt. Clar que tornarà a sortir el sol, però avui els aficionats blanc-i-vermells es posaran al llit amb la incertesa de saber si els núvols desapareixeran mai. I si, en clau gironina, ja hem viscut els millors anys de les nostres vides? “Ja coneixem el camí per arribar fins aquí. Només es tracta de repetir el que ja hem aconseguit”, emfatitzava el capità, Àlex Granell, just després perdre contra l’Alabès. L’optimisme que destil·len les seves paraules i la naturalesa del Girona, acostumat a aixecar-se de la lona cada cop que hi ha caigut, però, són insuficients per contrarestar l’insondable tristesa que deixa aquest descens. Amb el que hem hagut de patir, ara tots pensem que això no se’ns pot escapar. Ens hem d’aferrar aquí com sigui. Volem quedar-nos aquí el màxim de temps possible”, admetia Pere Pons fa unes setmanes. I aquest és, precisament, el sentir que s’imposa entre tots els privilegiats que hem pogut gaudir del somni del Girona, conscients que avui ha mort una part de tots nosaltres. Però, amb tot, mentre ens afoguem en el fang d’un avui extremadament dur, ens queda, i ens quedarà sempre, el record de dues temporades brutals, plenes de dies històrics, i inoblidables. El record dels millors anys de la nostra vida.



Més notícies

El Girona desperta del somni i cau a Segona (2-1)

Notícia: El Girona desperta del somni i cau a Segona (2-1)
Comparteix
No hi ha hagut miracle. Els blanc-i-vermells han perdut al camp de l'Alabès i han vist com es confirmava el seu retorn a Segona tan sols dos cursos després de descobrir l'elit
Notícia: El Girona desperta del somni i cau a Segona (2-1) - Mobile

Europa ja és aquí! (2-0)

Notícia: Europa ja és aquí! (2-0)
Comparteix
Dos gols de Rosales i Wu Lei, aprofitant la derrota de l'Athletic Club a Sevilla, situen l'Espanyol a Europa dotze anys després
Notícia: Europa ja és aquí! (2-0) - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa