S’ha acabat. El Girona, immers en una dolorosa caiguda lliure,ha escrit aquest dissabte la darrera línia de la seva curta història a la màxima categoria del futbol estatal. Ho ha fet perdent per un 2 a 1 tan ajustat com merescut amb l’Alabèssota la pluja de Vitòria, un element que encara ha afegit un pèl més de romanticisme, nostàlgia i melancolia al trist comiat del conjunt blanc-i-vermell. Les matemàtiques apuntaven que encara hi havia alguna possibilitat, més que remota, de regatejar el drama del descens a la categoria de plata, però totes les opcions de l’equip d’Eusebio Sacristán s’han evaporat i han quedat en un no-res tan aviat com s’ha conegut l’alineació de l’entrenador val·lisoletà, que ha demostrat que ni tan sols el vestuari creia en el miracle irrealitzable que exigien els números alineant a Gorka Iraizoz, el porter suplent, i Carles Planas, que tan sols havia disputat 58 minuts des del mes de desembre, i condemnant, una setmana més, Pedro Porro i Patrick Roberts a la banqueta. Poc ha importat, aquest dissabte, el que ha passat sobre la gespa de l’estadi de Mendizorrotza. Perquè, mental, anímica i sentimentalment, el Girona ja era equip de Segona Divisió des del passat diumenge, quan els de Montilivi, que aquesta temporada, martiritzats i turmentats pels seus fantasmes i les seves pors, han perdut el color i el futbol aguerrit i intens que els va permetre enderrocar la porta de l’elit, van encaixar una derrota, la vuitena en nou jornades, pràcticament definitiva. Ni tan sols els gols del Rayo Vallecano a Balídos (el Celta ha acabat empatant 2-2) han servit perquè l’equip recuperés el somriure de forma temporal.
I és que el dramàtic present dels blanc-i-vermells s’ha enfosquit encara una mica més si cap al minut 39, quan Mubarak Wakaso ha posat l’últim clau al taüt del Girona amb una canonada des del balcó de l’àrea. A la segona part, Calleri ha rematat el partit amb una forta rematada al tram final. Portu, en l’última mostra d’orgull gironí a Primera, ha escurçat distàncies. La realitat és tan amarga, tan pobra, que costa de digerir i d’entendre. Com és possible que el conjunt de Montilivi, que van arribar tenir un coixí de fins a deu punts sobre l’abisme a la primera volta i de nou a la segona i que són l’únic equip que aquest curs ha aconseguit puntuar tant al Camp Nou com al Santiago Bernabéu, hagi acabat desfent-se d’aquesta manera? Com és possible que el somni, que allò que tantes llàgrimes va costar conquistar, hagi durat tan sols dues temporades? El dolor és insuportable i el buit, insondable. Caldrà debatre, amb profunditat, qui són els pares d’aquest fracàs, i qui n’ha de pagar les conseqüències. Però aquest dissabte, 713 dies després que el Girona comencés a enamorar tot un país amb un preciós ascens a l’elit del futbol nacional, el que toca és donar les gràcies a un grup de jugadors que, desafiant la lògica, la història i les jerarquies del futbol espanyol, ha fet realitat un somni.
És impossible saber si el Tornarem que Montilivi va entonar la setmana passada arribarà a far-se mai efectiu, però, a Girona, ningú oblidará mai, mai, aquests dos cursos en què el seu equip ha viscut entre gegants, fent immensament feliç a una afició que, durant 76 partits, s’ha emocionat amb els seus futbolistes. Sí, el somni del Girona haurà estat efímer, i això resulta innegable. Però serà, a la vegada, etern.
