Si, com accentuava l’escriptor Gay Talese, la millor manera de narrar, de retratar, una història, és partint d’un instant, d’un detall, concret; per dibuixar la realitat, la situació actual, del Girona convé retrocedir fins al passat 8 de febrer. Fins al màgic, inoblidable, minut 94 del partit contra l’Osca en què Samu Sáiz va desfermar l’eufòria, l’èxtasi, a les graderies de l’Estadi Municipal de Montilivi en firmar un gol clau (1-0). Conscients de la importància d’una victòria que d’aquí a uns mesos, en funció de com acabi el curs, pot ser considerada com un punt d’inflexió, els jugadors blanc-i-vermells van córrer fins a un dels banderins de córner per fondre’s en una abraçada amb els aficionats del Gol Sud. Però, superat per la situació, atropellat per l’emoció, posseït per una felicitat incontenible, Àlex Granell (Girona, 1988), el capità, no es va poder moure del mig del camp. Les cames no li van permetre. Va perdre el món de vista. I, a mig orgasme, es va quedar tot sol allà; embogint, xisclant, llençant els braços cap al cel, cap a terra.
“Si hagués pogut, en lloc de quedar-me sol, hauria saltat contra la grada. Però en aquell moment només vaig poder agenollar-me i celebrar-ho amb els braços; amunt, avall. I picant contra el terra. Com intentant expulsar tota l’energia. Tota l’eufòria. Tot el patiment. Tota la tensió acumulada en constatar que tot està sent més difícil, que tot està costant més, del que tots ens imaginàvem. Em va despertar una adrenalina, una eufòria, que només vaig poder canalitzar caient de genolls a terra davant l’afició, desbocada; com donant les gràcies a vés a saber qui per aquell gol tan necessari”, arrenca el migcampista blanc-i-vermell; que, sempre atent, atén Món Esport just després de la presentació de la tercera edició del seu campus i just abans de visitar el camp del Mirandés, diumenge a les 12 del migdia, en un duel, corresponent a la 30a jornada de la lliga de Segona Divisió, en què, després de sumar onze dels últims quinze punts possibles i de situar-se a tan sols sis punts de l’ascens directe, el revitalitzat Girona de Josep Lluís Martí intentarà enllaçar el sisè partit consecutiu sense conèixer la derrota.
“La realitat de la competició ens ha fet veure que serà molt i molt complicat, però ara anem tots de la mà per aconseguir l’objectiu”
Va ser una alegria pura. Plena. Completa.
Recordo aixecar-me del terra i sentir que no podia ni caminar de tota l’energia que havia acabat d’expulsar. De tots els crits que havia acabat de fer. El futbol et transporta a un jo desconegut. Et fa portar les emocions a l’extrem. Per això és tan, tan, bonic.
Et vas quedar sol sobre la gespa en aquell moment. Però, a diferència del dia dels xiulets en el partit contra Las Palmas, no et devies sentir gens sol.
Exacte. El dia de Las Palmas va ser un dia en què el dolor i la decepció només els vaig viure jo. Només els vaig patir jo. Jo sol. El que xiula no sent res, al final. Només xiula. Només el que sent els xiulets sent la tristor, la buidor, que provoquen. I, en canvi, el dia de l’Osca compartia l’alegria amb la meva gent. La meva alegria era la seva alegria, també. Aquell gol ens va generar una dosi d’eufòria igual a tots. El va marcar en Samu; però, de fet, en realitat, el vam marcar tots. I els meus crits van ser els mateixos que els que va fer qualsevol altra persona a la grada de Montilivi. I les emocions que vaig sentir jo van ser les mateixes que van sentir el nen i el pare que estaven just davant meu; a preferent. Fins i tot els gestos que vam fer van ser els mateixos. Exactament els mateixos. Estàvem sincronitzats en aquella eufòria. En aquella alegria. Sentíem exactament el mateix.
En aquell minut 94 es condensen molts sentiments. I moltes coses. Sobretot, les ganes que teniu, que té tothom, d’assolir, de fer realitat, el que és el gran objectiu d’aquesta temporada.
Sí. Les ganes que tenim tots de què tot vagi bé. M’han dit que aquell gol es va sentir des de la carretera de Barcelona. Des de la plaça d’Europa. Amb aquell gol, amb aquell esclat d’eufòria, s’expulsa tot el negativisme compartit per tots. Ens aporta sensacions i estímuls que ens donaran beneficis en les pròximes setmanes. Va ser com dir-nos: ‘Ens estem apropant a viure coses tan maques com la que estem vivint ara mateix en aquest minut 94’. Va ser com deixar enrere aquest sentiment de depressió, de pessimisme, de neguit, d’ansietat, de bloqueig, d’etern descontent amb els jugadors i la direcció esportiva, que estava emboirant el present del club. Amb una reacció dels jugadors i del club hem aconseguit, també, una reacció de la nostra gent; que s’ha encomanat d’aquesta energia. I ara crec que anem tots de la mà, amb una actitud positiva, per aconseguir l’objectiu. La realitat de la competició ens ha fet veure que serà molt i molt complicat, que hem d’encadenar moltes i moltes victòries, però ara només pensem a competir tal com ho estem fent fins ara. I en ser capaços de continuar fent-ho així en aquestes 13 jornades que queden ara.
La ferida del descens ha costat de cicatritzar. “No podem deixar escapar l’oportunitat de jugar a Primera. Està en joc la nostra vida futbolística. Només en tenim una. I sabem que no la podem desaprofitar”, afirmaves, en aquestes mateixes línies, ara fa 365 dies.
Ha costat molt. Moltíssim. Ha estat molt més difícil del que ens imaginàvem. Havíem viscut molts anys en aquesta categoria, però potser ja no recordàvem com de complexa és. Estàvem tots molt ben acostumats. I el retorn a Segona Divisió s’ha fet molt dur. Li ha costat molt al Girona. Li ha costat molt perquè manté un bloc de futbolistes que havien demostrat un bon nivell a l’elit i que fins a última hora encara se sentien de Primera. I de cop et veus a Segona i, encara que siguis un equip confeccionat per intentar retornar a Primera, necessites un procés per assumir aquesta nova realitat que et toca viure. I, a més, els futbolistes que han arribat també han vist unes exigències, unes expectatives, amb les quals és molt difícil conviure. Perquè quan el Girona juga bé, i guanya, és el normal. I quan el Girona fa un mal partit, i perd, és un drama. Vius sempre instal·lat en una sensació de fracàs continu. No gaudeixes la victòria perquè és evident que el Girona ha de guanyar. I quan perds o empates és un drama perquè no pot ser que perdis o empatis contra un rival que no té ni la meitat de pressupost que el Girona. Vius sempre frustrat. I es fa impossible conviure amb això.
“La ferida dels dos ascensos frustrats la vam curar quan vam assolir l’ascens a Primera i ara, la d’aquest descens, només la podem curar aconseguint un altre ascens”
El fet de no haver-hi un terme mitjà us ha fet mal. Molt mal. Però ara sembla que l’equip per fi ja ha aterrat a la categoria.
L’equip sap on competeix. Sap contra qui competeix. I sap què ha de fer per competir. Sap què ha de fer, i com ho ha de fer, per competir amb l’exigència de la categoria; que no té res a veure amb Primera Divisió. I sap que sense actitud és impossible assolir l’èxit. I hem vist que competint com ens ha ensenyat l’entrenador som capaços de treure rendiment, d’aconseguir resultats. Després, amb la màgia del futbol, guanyaràs, empataràs o perdràs, faràs realitat l’objectiu o no, que això se sabrà pel juny, però jugarem sempre donant la cara; fent que la gent se senti orgullosa d’un equip que es trenca les banyes per l’escut que porta al cor.
Fa mal haver-se de buscar a la classificació de Segona Divisió?
La ferida dels dos ascensos frustrats la vam curar quan vam assolir l’ascens a Primera i ara, la d’aquest descens, només la podem curar aconseguint un altre ascens. És realment difícil, amb les estadístiques a la mà, que un conjunt que acaba de baixar torni a pujar immediatament; però estem en la línia adequada per intentar fer-ho realitat. El passat, però, intentem obviar-lo, ignorar-lo, perquè tot són records que et remouen per dins. I recordar moments, períodes, de fa poc temps, tant els feliços com els tristos, tant els bons com els dolents, no ens ajuda en res. No ens ajuda en res.
Val més mirar cap endavant.
Vull tornar a tenir els privilegis de Primera. En tots els sentits. A nivell de repercussió. A nivell de prestigi personal. I sobretot, a nivell de felicitat. Vull tornar a ser futbolista de Primera Divisió. Quan ets un nen, la teva màxima ambició és jugar a Primera Divisió. No a Segona. I aquest és ara el nostre desig. El nostre somni. Retornar el Girona a Primera. Portar el Girona un altre cop a Primera. I fer les paus. I fer les paus. I fer les paus.
L’objectiu continua sent molt difícil, però la situació actual és molt millor. Torneu a somriure. I a gaudir. I els núvols i els fantasmes sembla que van desapareixent.
Sí, tot i que, afortunadament, tenim un entrenador que ens deixa relaxar-nos poc. Ens exigeix i ens apreta molt. I això, igual que una conversa interna de tota la plantilla que va despertar diferents emocions i que ha creat una major comunió entre els jugadors, també explica el bon rendiment de l’equip en les darreres setmanes. Però sí que és veritat que tot el dolent que ens ha passat fins ara, tot el que hem hagut de patir, ningú ho vol tenir a prop un altre cop; per molt que s’hagi assenyalat més a uns jugadors que a alguns altres. La dinàmica era fosca. Molt fosca. I tothom, tothom, siguis un jugador de la ciutat o un jugador de pas, ho ha passat malament. I ara que estem en el camí adequat per aconseguir una fita que seria brutal, increïble, com que l’hem vist tan, tan, lluny, però com que creiem que encara hi som a temps de materialitzar-la, encara la veiem més, molt més, bonica.
“Ara que estem en el camí adequat per aconseguir una fita que seria brutal, increïble, com que l’hem vist tan, tan, lluny, encara la veiem més, molt més, bonica”
Us aneu allunyant de la foscor. I ja s’intueix la llum.
Sí. La llum del Girona que tots volíem veure. Un Girona que es deixa la pell en cada jugada. Que no dona ni una pilota per perduda. Que s’entrega, que lluita, al màxim. Que té energia. Que va cap endavant. Que genera ocasions. Que defensa fort. Aquest Girona que tots volíem i que no sé per què no aconseguíem ser l’estem veient ara; que segurament és el moment més determinant de la temporada perquè és quan s’acaba la lliga. Encara hi ha punts per retallar, però si el Girona aconsegueix allargar aquesta dinàmica fins al final, tindrà temps de tot.
Teniu al davant un mes de març clau. A més del partit contra el Mirandés, jugareu a casa contra el divuitè, l’Albacete, i el cuer, el Racing de Santander, i a fora, contra un Las Palmas que porta deu partits sense conèixer la victòria i l’Elx, que és sisè amb cinc punts menys que vosaltres.
Tenim per davant uns partits que poden ser decisius. Però, realment, jo ja he deixat de mirar tant el calendari, de fer tants càlculs. Perquè la categoria, al final, t’ensenya que aquí l’últim guanya el primer. Tothom s’hi juga molt. És una selva. Tot és molt complicat. I tot costa molt. Ara ens limitem a pensar en el Mirandés. En la dificultat que té jugar a Anduva. I a pensar que si el Girona competeix tal com ho sap fer, tindrà moltes opcions d’aconseguir un bon resultat.
En aquest tram també pot resultar determinant el paper de l’afició; sobretot tenint en compte que en els tres últims partits com a locals rebreu el Saragossa, l’Almeria i el Cadis a Montilivi.
Cada cop que juguem a Montilivi ens preparem a consciència per generar emocions a la nostra afició. Per compensar-li a la nostra gent tot aquest patiment que, involuntàriament, li hi hem generat. Arribem al tram final vius i, jugant contra rivals directes com aquests, el factor Montilivi i la nostra afició seran determinants. Necessitem aquesta comunió que s’ha vist en els darrers partits, que ens donin una empenta per aconseguir uns resultats que ens poden permetre lluitar per l’ascens directe en les últimes jornades; que és el moment en què s’ha de ser a dalt.
Al Cadis i l’Almeria se’ls està fent llarga la temporada, sembla.
Nosaltres també hem viscut la pressió de ser a dalt i anar baixant, caient, a poc a poc. I quan vens des de darrere, amb embranzida, els de dalt comencen a sentir la por i és un moment que has de saber aprofitar. Ells baixen, sí. Baixen perquè ja s’han vist i ja s’han imaginat a la màxima categoria. Però la lliga de Segona Divisió és molt llarga. I nosaltres venim de rebre les majors crítiques que hem rebut mai, d’haver provocat les decepcions més grans que hem provocat mai, i ara ens aferrem a l’esperit, al gen, competitiu d’aquest equip per tal d’intentar arribar amb molta energia al tram final.
Àlex Granell, durant un partit del Girona | Girona FC
Ja en l’àmbit personal; se’t veu feliç, gaudint de la possibilitat de seguir fent realitat el somni d’aquell nen que amb tan sols sis anys ja vestia de blanc-i-vermell, d’aquell adolescent que feia d’aplegapilotes a Montilivi, i de continuar escalant posicions en el rànquing de jugadors amb més partits amb l’equip del teu cor (216).
Estic content. Molt content. Al final jo no estic aquí de pas. Jo soc un soci i un aficionat del Girona que té la sort de poder decidir els partits des de la gespa. I això és un tresor al qual jo li he donat sempre molt valor. I per això he decidit continuar aquí, a Girona. Perquè, per mi, el Girona va més enllà. Va molt més enllà. Jo surto a escalfar quan falta mitja hora per l’inici del partit i sé que hi ha el meu pare i la meva mare a la tribuna superior. Sé que són sempre allà. I els saludo. I després ve la meva dona. I els meus sogres. Tota la meva gent ve a casa a veure’m.
Ho gaudeixes tot encara més perquè a qui fas feliç són els de casa.
Sí. Però quan les coses van mal dades també pateixes molt més. Moltíssim més. És molt dur. Els xiulets els sento jo. Però també els senten el meu pare i la meva mare. La meva dona. Els meus sogres. I els meus nebots; que estan al camp i el del seu costat xiula al seu tiet. I això és duríssim. I que a l’escola els hi diguin que han xiulat al seu tiet, que no ha jugat bé, és duríssim.
Se’t continua fent estrany que la canalla vulgui passar uns dies amb tu, deies en la presentació d’aquesta tercera edició del campus.
Mira, l’any passat no vaig poder ser-hi el primer dia. Vaig arribar-hi el segon i la veritat és que veure la cara d’alegria que van posar els nens i les nenes en veure’m allà, la que tenen sempre, no té preu. M’ho passo molt bé allà. Alimento la meva faceta de docent. I també la de futur entrenador. M’agrada estar a prop dels nens. I veure’ls feliços. I disfruto molt. M’agrada veure que aprenen coses bones. I explicar-los, ajudar-los a entendre, que de l’esport i del futbol se’n desprenen uns valors exageradament positius per tota la vida; com la companyonia, la solidaritat o el respecte.
Més enllà dels resultats el més important, potser, és que aprenguin a gaudir del futbol, que aprenguin a estimar-lo. I a equivocar-se. I a aixecar-se després de caure; com aquest Girona.
En el moment segurament costa aixecar-se. Frustra haver caigut. Però, amb una perspectiva més distant, t’adones que l’error d’un dia és l’aprenentatge per una vida. Que guanyar, empatar i perdre és la seqüència de la vida. Jo, que en decepcions, en desil·lusions, gairebé hi tinc un màster, crec que tot això m’ha ajudat a ser la persona que soc ara i a estimar el futbol com l’estimo; tot i que en algun moment l’he arribat a odiar perquè m’ha fet plorar com cap noia m’ha fet plorar.
