Àlex Granell: “Jugar amb Catalunya, la meva terra, és un somni”
Àlex Granell celebra l'ascens del Girona a Primera Divisió.
Àlex Granell celebra l’ascens del Girona a Primera Divisió. | GIRONA FC

“És culpa nostra que els futbolistes estiguin per sobre del bé i el mal. Els hem convertit en astres. En mites. No volen tocar de peus a terra. Els hem deixat alimentar-se de la seva pròpia glòria. I ara ja no són homes. Són déus”, proclamava fa un temps Jair Domínguez, un sentir que s’ajusta força al punt de vista d’Àlex Granell (Girona, 1988), un d’aquells jugadors que, tant humans i accessibles com humils i propers, fugen de l’estereotip del futbolista modern, del que es creu un semidéu. “La figura del futbolista professional està molt mitificada”, lamenta el capità del conjunt de Montilivi, amb qui a MónEsport vam poder compartir uns minuts abans que els blanc-i-vermells sacsegessin el panorama futbolístic estatal amb la històrica victòria d’aquest diumenge al Santiago Bernabéu (1-2); un triomf que, després de deu jornades consecutives sense guanyar, els permet agafar aire i ampliar fins a quatre punts la renda sobre les posicions de descens. 

 

El migcampista, protagonista d’una carrera “de pel·lícula”, tan sols tenia 16 anys quan la pilota i el destí es van aliar per apartar-lo del somni que havia guiat els seus primers passos en el món del futbol: arribar al primer equip del Girona. Però, evidenciant, que, com pregona el dossier del campus que ha presentat aquesta setmana, “el futbol sempre et dona una altra oportunitat”, Granell va optar per no rendir-se i, després de bregar-se als inferns del futbol català, va aterrar a Montilivi per tancar el cercle i per viure en primera persona els anys més brillants de l’equip del seu cor. “M’agradaria que el dia que jo marxi del Girona pugui deixar el club que més m’estimo a l’elit, al màxim nivell. Aquest és el meu gran desig, poder deixar una herència que em faci marxar en pau”, reconeix el sisè futbolista que ha vestit la samarreta blanc-i-vermella en més ocasions, un Àlex Granell que és història viva del Girona.

 

L’ahir no importa massa en el món del futbol, però, precisament, un dels principals arguments per continuar creient en què el Girona pot revertir aquesta situació, més enllà del fet que encara mai hagi trepitjat el descens, el trobem en el passat. La història recent diu que hi ha pocs vestidors que sàpiguen conviure millor amb les decepcions i els mals moments.

En aquest sentit tenim una gran fortalesa. Perquè hem viscut desil·lusions molt dures. La majoria dels que som aquí ho hem passat molt malament per arribar fins a l’elit. Hem patit molt, hem viscut dies de dol. I ara que tenim una gran oportunitat per mantenir l’equip a Primera no la podem deixar escapar. També soc dels que pensen que aquests futbolistes som als que ens toca defensar això a ultrança, que als més joves no els hi podem exigir aquesta responsabilitat. Estan responent amb escreix, però segurament és feina dels que hem patit més, dels que recordem tot el que hem hagut de lluitar, suar i plorar per arribar fins aquí.

 

Què li està passant al Girona?

El futbol és present, i el present és delicat perquè no estem encadenant bons resultats. El passat pot convidar a l’optimisme, però el present no et permet aplaudir el que s’està fent perquè l’equip no està a un bon nivell. Hem entrat en una dinàmica en què tot ens costa més. Encaixem gols més fàcilment, que és una de les fortaleses que teníem. També hi ha hagut el factor de la Copa del Rei, que ens ha exigit un volum de partits al qual potser no estem acostumats. Les il·lusions i les emocions de la Copa potser han passat per damunt de l’exigència de la lliga. Per mi ha estat una gran il·lusió, però vist amb perspectiva potser ens ha descentrat. El millor és que la plantilla se sent obligada a revertir la situació en què ens trobem ara mateix. És un moment complicat emocionalment, però ni és cap drama ni l’equip està en descens. És una situació que hem de corregir, però no ens hem de prendre cada partit com si fos una final a vida o mort perquè ara mateix tampoc és així. I ens salvarem, segur.

 

“Estem passant un mal moment, però tenim arguments per sobreposar-nos a aquesta situació. Ens salvarem, segur”

 

Les ganes de fer història a la Copa s’han imposat a la lògica i la raó, però el torneig del KO també ha servit per evidenciar la incansable competitivitat que caracteritza aquest Girona.

Tothom sent que el partit contra l’Osca (0-2) va ser un desastre, però, amb deu jugadors, vam ser capaços de continuar corrent com bèsties, com animals. Hi ha motius per l’esperança i per creure en aquest Girona, un equip que no es deixa anar i que no ha perdut la identitat. Estem passant un mal moment, però tenim arguments per sobreposar-nos a aquesta situació.

 

Per on passa la solució per capgirar la mala dinàmica?

Primer de tot, per ser un equip madur i estable. Perquè no ens afecti tant tot, perquè el pessimisme no envaeixi l’interior de cada jugador ni de cada aficionat. Tot passa per tornar a sentir-nos forts defensivament. Aquest és un dels principals objectius que ens hem marcat, perquè si continuem encaixant dos o tres gols per partit tot és molt més complicat.

Àlex Granell, durant un partit del Girona.
Àlex Granell, durant un partit del Girona. | Europa Press

Sovint dona la sensació que fins ara ho heu fet tan bé que, entre tantes alegries, s’ha perdut de vista la realitat d’un equip que tot just afronta la seva segona experiència a l’elit. “Pot ser que el somni s’hagi menjat la realitat”, afirmava Pablo Machín quan, a finals del curs passat, el somni de l’Europa League es va convertir en una epopeia irrealitzable.

Em sembla una frase molt encertada. No podem obviar que la situació és delicada, però tampoc que el Girona està avui en plena lluita pels objectius que li pertoquen. No estem en descens, i si avui s’acabés la lliga tots seríem immensament feliços. Si es prolonga aquesta mala dinàmica podem acabar caient a les posicions de descens, però si això passa continuarem lluitant per sobreviure i per la permanència fins al final, que és el principal objectiu i l’únic.

 

Ara mateix, potser el vostre gran rival són les vostres inseguretats. Els nervis. Els antics fantasmes. La por que, després de tantes llàgrimes, el somni sigui tristament efímer.

Hem de saber gestionar les emocions, el temor a perdre i a encaixar. No podem deixar escapar l’oportunitat de jugar a Primera. Està en joc la nostra vida futbolística. Només en tenim una, i sabem que no la podem desaprofitar. Per això ens desvivim per aconseguir la permanència. És cert que, a dia d’avui, tota la nostra il·lusió i tot el nostre patiment no estan sent suficients per revertir la situació, però seguim treballant per aconseguir-ho com més aviat millor.

 

“Si caiem a les posicions de descens continuarem lluitant per sobreviure i per la permanència fins al final, que és el principal objectiu i l’únic”

 

De vida futbolística només en teniu una, però el que heu aconseguit fins ara és increïble. Avui hi ha nens de Girona que volen ser com l’Àlex Granell o en Pere Pons, que es barallen per tenir el vostre cromo. Avui Montilivi s’atreveix a xiular a Leo Messi i Luis Suárez en un gest que es pot llegir com la voluntat de reafirmar el seu amor pel Girona.

Això és un tresor. Un tresor que no es perdrà perquè tots els nens i nenes que estan creixent són del Girona. Quan jo era jove el Girona jugava a Tercera Divisió i el Barça guanyava Champions, així que es podia compaginar tot, però ara els nens veuen que el Girona competeix contra el Barça a la mateixa lliga, que s’enfronten per tres punts. I tot això és magnífic.

 

Tot això és gràcies a futbolistes com tu. És a dir, tens un campus al teu nom. No sé si mai t’havies arribat a imaginar un present tan brillant com l’actual…

Tot això era impensable. Tot el que estem construint com a club i com a marca personal és una brutal. Són experiències vitals que tinc una gran sort de poder viure. I una d’elles és poder portar un campus al meu nom. Se’m continua fent estrany que hi hagi nens que desitgin voler compartir una setmana de les seves vides amb mi. És preciós tot el que estem vivint.

Àlex Granell, durant un partit del Girona.
Àlex Granell, durant un partit del Girona. | Europa P

De fet, aquest cap de setmana torneu a anar al Santiago Bernabéu per enfrontar-vos al Reial Madrid i ja sembla el més normal del món. I no només això, sinó que fa uns mesos fins i tot vas ser guardonat amb el premi al millor jugador català de la temporada.

És que és bestial, és bestial. El gran problema és que els humans tendim a normalitzar totes les situacions. Ho acabes normalitzant tot fins al punt que anar al Bernabéu ja no et provoca els nervis del primer cop. I t’has d’esforçar perquè et segueixi provocant la tensió necessària. Però el cert és que el desig i l’emoció continuen sent els del primer dia perquè ho continues vivint com el que és, un somni. Jo em preocupo de no passar mai per davant del trofeu al millor jugador català i veure’l com una cosa normal. Perquè no ho és. En el meu cas no és normal.

 

Fa dos anys remarcaves que hi ha pocs futbolistes que havent jugat a Segona Catalana hagin arribat als 100 partits a Segona Divisió. Però és que ara ja en portes 50 a Primera…

La meva és una carrera totalment atípica. I me’n sento molt orgullós perquè hi ha molta gent que s’hi podria sentir identificat. El normal és jugar al futbol territorial, l’extraordinari és arribar a l’elit. Que un futbolista del futbol territorial arribi al futbol professional és extremadament difícil. I jo tinc la gran sort d’haver-ho pogut viure en primera persona.

 

El pròxim 25 de març, la selecció catalana rebrà Veneçuela a Montilivi. Tens aquesta data marcada en vermell al calendari?

Sens dubte. Em faria moltíssima il·lusió jugar aquest partit, i que sigui a Montilivi encara hi posa més emotivitat. Vaig jugar amb la selecció amateur quan era a Tercera Divisió, però debutar amb l’absoluta em faria exageradament feliç. Amb el sentiment tant fort que tinc per la meva terra, seria una altra experiència vital molt bonica.



Nou comentari