Tot va començar quan el coronavirus encara era aquella epidèmia sobre la qual es feien bromes i ningú no hi prenia cap mesura. En tots els sentits. També, és clar, en l’àmbit esportiu. Els organitzadors de les competicions i les federacions no han deixat de mirar cap a una altra banda fins que no els ha quedat més opció que la d’afrontar la realitat. Vist amb perspectiva, no hi ha cap mena de dubte que un bon grapat de partits, sobretot els de competicions internacionals, no s’haurien d’haver disputat. La sanció del jutge únic de l’Eurocup femenina al Sopron hongarès, que a finals de febrer es va negar a viatjar a Ljubljana (Eslovènia) per jugar contra el Schio italià com a mesura preventiva –ja que considerava que hi havia risc de contagi–, la mateixa que va permetre a l’Uni Girona continuar amb vida en el torneig, no podria ser més delatora.
Tres setmanes després d’aquella sanció, el virus s’ha convertit en pandèmia reconeguda per l’OMS i ha obligat a aturar indefinidament la pràctica esportiva. El degoteig de competicions suspeses, ajornades o cancel·lades és constant, sembla imparable –no frenarà fins que les hagi sentenciat totes– i la xifra d’esportistes que han donat positiu en proves de coronavirus classistes és cada vegada superior. Els periodistes esportius, els que continuem exercint malgrat les circumstàncies excepcionals, ens dediquem a explicar el que no passa ni passarà fins que la situació d’emergència sanitària finalitzi. Hem passat de narrar els gols de Messi al Camp Nou a explicar reptes amb paper de vàter, en els quals l’argentí –tot s’ha de reconèixer– continua sent el millor. Ens hem convertit en el meme del qual ens en rèiem tots plegats fa molt poc de temps.
El Covid-19 ha fet trontollar fins i tot el que semblava que no trontollaria mai. Javier Tebas, president de LaLiga, té idees de tota mena i només pensa en la fórmula d’intentar salvar la temporada, encara que aquesta obligui els equips a jugar cada 48 hores. Luis Rubiales, màxim dirigent de la Federació Espanyola, no deixa de repetir que la salut és el més important mentre titlla d’injustes les opcions de finalitzar el curs esportiu amb la classificació actual i la d’inhabilitar-lo, la de fer com si res no hagués passat, la que abracen –virtualment– tots els afeccionats de l’Espanyol, ja que evitaria el descens blanc-i-blau. Entre les moltes coses que ens ha ensenyat el coronavirus, no obstant això, és que la imprevisibilitat de la seva propagació fa que el que ells diguin o vulguin sigui completament en va. Perquè, tal com escriu Toni Padilla, company del diari Ara, “el futbol no tornarà quan ho vulgui un grup reduït de persones que prioritza els diners. Tornarà quan sigui segur. La bombolla podria esclatar i, ves per on, no ha estat l’ésser humà qui l’ha posat contra les cordes. Ha estat un virus”.
De moment, mentre ja hi ha clubs d’Europa que han suspès de sou i feina els seus jugadors per evitar precipitar-se per l’abisme de la fallida econòmica, un viròleg expert de l’Institut Bernhard Nocht de Medicina Tropical d’Hamburg ja ha reconegut que no és realista pensar que es podran reprendre les competicions abans del 2021. La seva opinió, per molt més ben fundada que estigui, tampoc permet diagnosticar amb exactitud quan podrem tornar a gaudir de les meravelles de Messi, si haurem d’esperar molt o poc de temps per fer-ho. La imprevisibilitat de la situació impedeix, ara per ara, predir qualsevol escenari sense caure en l’especulació. Ens ha calgut passar per això per adonar-nos que les lògiques econòmiques que regeixen cegament i imperiosa l’esport d’elit, però sobretot el futbol modern, no són infranquejables. No cal dir que els perjudicats seran els mateixos de sempre.
