No fa massa dies que Mauricio Pochettino i Jürgen Klopp es van citar per a la final de la Champions League al Wanda Metropolitano en culminar dues remuntades heroiques (i, en el cas de l’alemany, històrica). Els dos entrenadors, molt diferents en una gran quantitat d’aspectes, comparteixen un denominador comú: han rebut la confiança dels presidents del Tottenham i el Liverpool encara que no hagin guanyat cap títol en els cinc i quatre anys, respectivament, que fa que dirigeixen els dos millors equips de la temporada a Europa. La confiança en els projectes més enllà dels resultats per part dels reds i els spurs –poc freqüent, val a dir, en el món del futbol– ha donat, sense cap mena de dubte, els seus fruïts.
Aquest diumenge, al Benito Villamarín es va viure exactament l’altra cara de la moneda. El Reial Betis i Quique Setién van divorciar-se de mutu acord després de dues temporades d’un matrimoni que havia fet somiar una afició més acostumada a celebrar l’absència de desgràcies que la presència d’èxits. En llegir els comunicats de les dues parts, el del club i el de l’entrenador, la sensació que es desprenia és que la resolució final no era la desitjada, sinó que era l’única possible després que els seguidors hagin protagonitzat, les últimes setmanes, càntics reiterats en contra de la continuïtat del càntabre. No es tracta que la separació fos el millor o el pitjor que podia passar. És que, bàsicament, no hi havia cap altra opció si es pretenia instaurar la tranquil·litat i deixar de banda, per fi, una situació insostenible.
Quique Setién té moltes virtuts i molts defectes. És l’entrenador que va tornar el Betis a Europa després d’anys de mediocritat, el líder capaç de convertir el Benito Villamarín en un estadi atractiu per a futbolistes de gran qualitat com Bartra, Canales, Lo Celso i companyia, el director d’una orquestra capaç d’engrandir-se en escenaris com el Camp Nou, San Siro o el Santiago Bernabéu –i tocar-hi concerts a l’abast de molt poques agrupacions– i el d’aconseguir que un equip com el verd-i-blanc consideri que és un fracàs arribar a les semifinals de Copa i a les eliminatòries de l’Europa League i acabar a tres punts de les posicions europees a la Lliga. Entre moltes altres coses. També és el tècnic que ha simpatitzat poc (o gens) amb els seguidors quan les coses han anat mal dades, el protagonista de rodes de premsa que en comptes de calmar els nervis quan calia fer-ho els avivava, el foraster que mai va acabar d’entendre una de les aficions més difícils d’entendre, un dels partícips d’una planificació esportiva insuficient en relació a les expectatives de tots plegats –sobretot el segon curs– i el principal culpable, en definitiva, que el cicle guanyador del conjunt andalús no hagi tingut la continuïtat desitjada. Entre moltes altres coses.
Amb tot, el més important de Quique Setién és que és un beneït esclau de la seva ideologia futbolística. Del seu estil i de la seva forma de concebre aquest esport. En un moment històric en què la dictadura dels resultats prima per davant de qualsevol cosa, ell ha demostrat que creu fermament en el joc de posició independentment de si aquest el condueix a l’èxit o al fracàs en termes purament numèrics. Els seus equips són equips d’autor. Amb ell, el Betis tenia l’oportunitat de canviar la seva història, de canviar les respostes a les preguntes que tothom s’ha de fer, al futbol i a la vida en general: qui ets, on ets, d’on vens i cap on vas. Per aconseguir-ho, però, calia ser igual de pacient en la derrota que eufòric en el triomf. L’afició andalusa –i, per extensió, la directiva de l’entitat– ha posat punt final a un projecte que podia tenir totes les virtuts i els defectes que es puguin considerar, però que havia fet que el Betis fos més que un equip més de la Primera Divisió espanyola. Els seguidors han tingut molt poca memòria, però si la decisió del seu substitut no és encertada no hi ha cap dubte que la refrescaran durant molt temps en recordar el que podria haver estat però que no serà mai.
