No és cert que la història només recordi els vencedors; si l’estètica és de matrícula d’honor, la mala nota en competitivitat queda compensada. L’Holanda del 1974 o les dues Champions que, injustament, va perdre el Barça de Guardiola són els exemple perfectes per negar una teoria falsa que, per moltes vegades que es repeteixi, no es convertirà en vertadera. Quan els mitjans no són excelsos, però, el futbol sí que es regeix per la dictadura dels resultats i els afeccionats només es fixen en els títols que acaben a les vitrines dels seus clubs. Els equips, doncs, poden ser recordats per dos motius: pels seus èxits o pel camí emprat per assolir-los encara que no l’hagin culminat.
Aquesta realitat conflueix, ineludiblement, amb la poca memòria i paciència dels aficionats i els dirigents dels clubs, que, obsessionats amb el present immediat, renuncien a projectes de futur més que interessants. Quique Setién va fer una primera gran temporada al Betis i menys d’un any després, quan és a punt de culminar un segon curs en què els resultats no estan sent gens bons (les coses com siguin), sembla improbable pensar que seguirà la temporada vinent al Benito Villamarín. I, com en el cas del càntabre, es poden trobar un bon grapat d’exemples que evidencien que, al final, tothom vol guanyar i la resta de factors són secundaris.
En aquest punt exacte és on es troben els grans èxits del Tottenham i el Liverpool, els dos finalistes de la final de la Lliga de Campions 2018/19, que es disputarà el pròxim 1 de juny al Wanda Metropolitano. Mauricio Pochettino va arribar a White Hart Lane el 27 de maig del 2014; Jürgen Klopp va aterrar a Anfield, escenari del ridícul més gran de la història recent blaugrana, una mica més tard, el 8 d’octubre del 2015. Els demano que facin un cop d’ull al palmarès de l’argentí i l’alemany fins a l’actualitat. Entre els dos sumen exactament els mateixos títols que aixecarà el Madrid (que ha tingut tres tècnics diferents en nou mesos) aquesta temporada: cap. La comparació no té intencions burlesques, sinó que pretén mostrar la diferència entre tenir un projecte a llarg termini i anar improvisant en funció dels títols que s’aixequen.
Els directius de Tottenham i Liverpool han sabut veure que els seus entrenadors eren els adequats més enllà dels èxits i les decepcions amb què s’anaven topant. I, és clar, el futbol és just i sempre et torna el que li dones. Algun dels dos equips anglesos tindrà el plaer d’aixecar l’orelluda al Wanda Metropolitano i provarà el sabor de la glòria, però en la victòria tot és idíl·lic i ningú no es plantejarà la continuïtat de l’entrenador que es proclami campió d’Europa. El vertader èxit el tornaran a protagonitzar els dirigents de l’equip perdedor, que seguiran confiant en el seu projecte més enllà dels resultats i que acabin la temporada en blanc. Aquesta romàntica forma d’entendre el futbol és el que els ha dut a triomfar i saben que és el camí més fàcil i ràpid que tindran per tornar a arribar a una final de la Champions League.
