Quan va assumir, ara fa aproximadament un any i mig, la presidència de la Federació Catalana de Futbol, Joan Soteras Vigo (1948, Sabadell) va assegurar que volia ser “el president de tots”. Per aquest motiu, l’ens que presideix no només ha realitzat una injecció econòmica considerable en el futbol amateur, “el futbol que sempre havia estat deixat de banda”, sinó que també manté una posició neutra davant la situació política excepcional que viu Catalunya. “El futbol és futbol i la política és política”, argumenta Soteras, conscient que per a la seva entitat posicionar-se implicaria “tenir un grup molt content i un altre de molt enfadat”. Malgrat que l’amenaça del coronavirus hagi obligat a ajornar el partit de la Selecció contra Jamaica, el màxim dirigent del futbol català es mostra, a El Món, molt satisfet amb el fet que, per segon any consecutiu, l’equip de Gerard López tingués programat un compromís en data FIFA. L’oficialitat, però, ja és una altra cosa: “Encara queden molts anys per aconseguir-la”.
Quin balanç fa dels 17 primers mesos al capdavant de la Federació Catalana de Futbol?
Jo crec que el balanç és positiu. En aquests mesos la Federació ha continuat el seu camí, és sana i treballa molt bé. La vida federativa segueix amb bons números: aquesta temporada acabarem amb 185.000 llicències. Quan vam entrar vam tirar endavant la campanya Tots som un equip, que ajuda econòmicament el futbol amateur. Estem invertint més d’un milió d’euros en una secció que sempre s’havia deixat de banda. Se’n beneficien una gran quantitat d’equips des de Primera fins a Quarta Catalana. És una iniciativa que, a més, està lligada amb el Joc Net, ja que vam instaurar que tots els grups d’aquestes categories tinguin dos premis en metàl·lic: un de 1.000 euros pel que menys incidències –targetes, problemes…– tingui durant tota la temporada i un altre de 500 pel segon de la classificació en aquesta qüestió. Tot plegat està provocant que presidents i directius lluitin més perquè no hi hagi insults a les grades, disputes entre futbolistes ni recriminacions als àrbitres. Estem millorant les actituds i els comportaments als camps de futbol i també hem augmentat, gràcies a Orgullosa, la quantitat de llicències que hi ha del futbol femení. No hem parat, hem treballat amb insistència en la correcció per millorar el futbol català.
Quan va assumir la presidència de la Federació va assegurar que volia ser “el president de tots” i la campanya Tots som un equip ha respost a aquesta voluntat. Quins objectius a curt i llarg termini es planteja ara?
Estem creixent i ens estem modernitzant per posar-nos al dia. D’aquí a ben poc durem a terme un projecte de sostenibilitat. Volem que la Federació Catalana de Futbol respecti determinats aspectes relacionats amb aquesta qüestió, amb la qual, de moment, no hi ha cap federació dins del món de futbol que s’hagi mostrat sensible. Serem els primers. Ja estem començant a moure la maquinària perquè considerem que ens hem de posar seriosos amb aquest tema. A més, millorarem El Portal del Federat i hi posarem molta més informació interessant per als jugadors, que els ajudi en determinades circumstàncies; hem fet una inversió en tot el món digital per fer del Portal una eina d’ús personal. També tindrem un canal de televisió propi, una OTT, que ara començarà el seu període de proves. Compaginarà directes amb continguts de nevera i una vegada a la setmana emetrà tertúlies centrades en diversos temes i categories i dirigides a tots els federats. L’evolució d’aquesta proposta anirà en funció de la rebuda que tingui. Per últim, la temporada vinent posarem el Referee On Time, una mesura que permetrà veure, a través de l’aplicació o la pàgina web de la Federació, el resultat dels partits i tot el que passi als camps –targetes, canvis, penals, assistències…– en temps real. La mesura s’aplicarà, de moment, a poc a poc i de forma progressiva, a tots els enfrontaments en els quals hi hagi tres àrbitres: un d’ells durà un telèfon a través del qual ho anirà marcant tot. Considerem que és quelcom que tindrà molta acceptació.
La temporada passada va ser la primera en la qual la selecció catalana va poder disputar un partit amistós en data FIFA. Enguany ja n’hi havia un altre de programat, el que s’havia de jugar el 30 de març a Lleida. El 2020 podria ser recordat per l’any en el qual Catalunya va disputar dos compromisos?
No, no hi haurà dos partits. Va sorgir la possibilitat fa uns mesos. Vam rebre una oferta per disputar un segon compromís. Les negociacions no van quallar, però, i a més tampoc no hi havia dates disponibles. Volíem fer-lo al final de la temporada, però hi ha l’Eurocopa, els Jocs Olímpics i els jugadors tenen ganes de fer vacances. Ens hauríem complicat la vida. Jo crec que és molt positiu el fet que haguem pogut tornar a programar un partit en data FIFA en comptes d’haver-lo de celebrar al Nadal, quan no va bé a ningú. Ha estat un pas important.
“La política és la política i el futbol és el futbol. Barrejar una cosa amb l’altra no és bo”
Veu possible l’oficialitat de les seleccions catalanes?
Falten molts anys per això. Segons el meu parer, és una cosa molt complicada, ja que no estem reconeguts per la UEFA ni la FIFA. No som una selecció oficial i tenim molts problemes a l’hora de trobar rivals de certa rellevància. Els amistosos també compten pel coeficient de les seleccions, però no contra equips no reconeguts com el de Catalunya. Per això hi ha moltes seleccions que no volen venir a jugar contra nosaltres, perquè vénen a disputar un partit que no compta pel rànquing FIFA.
La Federació ha de fer política?
No. La política és la política i el futbol és el futbol. Nosaltres, com a Federació, hem de ser apolítics per molt que cadascú que la forma tingui la seva forma de pensar. Quan vaig dir que volia ser “el president de tots” també em referia a això. Hem de pensar que hi ha molta gent que està a favor d’una cosa concreta, però també n’hi ha molta que n’està en contra. Si féssim una política determinada, tindríem un grup molt content i un altre de molt enfadat. I això no ens convé. Barrejar política i esport no és bo”.
Com afectaria al futbol català un eventual procés d’independència?
Si això passés, el futbol català tindria la seva Federació pròpia, i no una d’adscrita a la Reial Federació Espanyola de Futbol. Tot funcionaria exactament igual que ara: dependríem de la UEFA i de la FIFA per aconseguir que ens reconeguessin la selecció per poder competir en Eurocopes i Mundials.
Aquest 2020 hi haurà eleccions a la presidència de la Federació Espanyola. Ara per ara ja hi ha dos candidats confirmats: Luis Rubiales, de qui vostè és vicepresident, i Iker Casillas. A qui donarà suport la Federació Catalana?
La Federació Catalana de Futbol donarà suport a Luis Rubiales. Amb tota seguretat i sense cap mena de dubte. Tothom té dret a secundar qualsevol candidatura, però Catalunya i els seus assembleistes farem mans i mànigues perquè es voti a Rubiales.
“Hem d’estudiar per què ens costa tant tenir clubs catalans a Primera mentre altres comunitats autònomes en tenen quatre o cinc”
Les darreres setmanes s’han arxivat les actes notarials de les Assemblees del 2014 i el 2015 i la denúncia “anònima” d’Iván Carrillo. Està satisfet amb la resolució d’ambdós casos?
La denúncia de Carrillo ha estat arxivada perquè no tenia raó. Hi havia veritats emparades amb contractes i factures i coses que no eren certes com s’ha acabat demostrant. Estem contents com a Federació que s’hagi arxivat perquè demostra que fem les coses netes, polides i legals. Jo mai no he comès cap il·legalitat i ara tampoc no ho faré. És la manera d’anar tranquil pel món. En el cas de les actes notarials hi va haver determinats interessos que van arribar a la Guàrdia Civil. Al final, però, s’ha demostrat que també eren regulars. L’important és que el tema s’ha arxivat i això vol dir que complim els requisits de transparència, honradesa i legalitat. No hem fet res que no es pogués fer. M’agradaria molt que això no proliferés més vegades. Si algú vol assumir la presidència de la Federació, jo crec que hi ha altres canals, i dins de la legalitat, per poder-ho fer més enllà del de la mentida i el de la fal·làcia.
Encara queda molt per al final de la temporada, però la situació de l’Espanyol dibuixa un escenari en què és possible que el curs vinent només hi hagi un equip català a Primera Divisió. Què suposaria, això?
Doncs una pena increïble. La Federació Catalana de Futbol és la més important d’Espanya i, tot i això, només tenim dos equips a la Lliga Santander i ara ens en perilla un. L’altre, el Barça, és molt potent, sí, però penso que Catalunya es mereix tenir tres o quatre equips com a mínim.
Sobretot tenint en compte els conjunts que hi ha d’altres comunitats autònomes.
Que Andalusia tingui més equips que nosaltres entra dins de la normalitat tenint en compte la quantitat de gent que hi ha i les llicències que tenen. Però la Comunitat de Madrid fa molts anys que en té quatre o cinc… No entenc com poden tenir tants equips mentre a nosaltres ens costa mantenir-ne dos. Espero que el Girona pugi i l’Espanyol se salvi aquest any i puguem tornar a tenir tres clubs catalans a Primera.
Ja no és només els pocs equips catalans que hi ha Primera. És que a Segona, enguany, només hi ha el Girona…
En el món del futbol professional, Catalunya té el que, segons el meu parer, és el club més important d’Espanya: el Barça. Més enllà del Barça, però, no acabem de saber fer les coses ben fetes per tenir altres equips a Primera o a Segona. De fet, si cada temporada hi hagués tres o quatre conjunts catalans a la categoria de plata, a la Lliga sempre n’hi hauria dos o tres. Hem d’estudiar per què passa això. No és lògic, tenint en compte la quantitat de llicències que tenim i el fet que, actualment, tenim onze clubs a Segona B.
“El racisme és una xacra que s’ha d’extingir i tots plegats ens hi hem de posar encara més seriosament per aconseguir-ho”
Què en pensa del primer Conveni Col·lectiu de la història del futbol practicat per dones?
És correcte que les jugadores busquin un Conveni Col·lectiu i un salari mínim i que la Federació Espanyola estigui al costat d’elles. No acabo d’entendre per què l’Associació de Clubs no ha agafat l’opció de la RFEF, que era molt superior a la que han escollit.
Quin paper ha de jugar la Federació en el procés de creixement del futbol femení?
Nosaltres ja hi hem jugat amb la campanya Orgullosa, que ha durat tres anys. Hem augmentat molt les llicències: som la comunitat autònoma que més en tenim i que més ha estabilitzat el creixement.
Com es lluita contra el racisme?
Malauradament, el racisme en els camps de futbol fa molt de temps que existeix. Ara els mitjans de comunicació ho denuncieu molt més perquè us hi heu posat. Fa molts anys que tenim aquest problema, no només en el futbol sinó també en la resta d’esports i la societat en general. La nostra principal mesura ha estat la de donar una mica més de força als àrbitres perquè, en un moment donat, puguin aturar el partit. Abans això no passava, els col·legiats no tenien aquesta potestat. Si una persona no es comporta, se l’ha de fer fora del camp i se l’ha de denunciar. El racisme és una xacra que s’ha d’extingir i tots plegats ens hi hem de posar encara més seriosament per aconseguir-ho.
1 
