“Estem a prop d’arribar a la vaga”. Així de contundent es va mostrar l’ara Pilota d’Or, el migcampista defensiu del Manchester City Rodri Hernández, poques hores abans de la primera jornada de Champions League, a mitjan mes de setembre. Després de passar per una llarga Eurocopa de seleccions i davant la perspectiva de fins a quatre aturades internacionals en els primers mesos de competició de clubs, Rodri -i la majoria de jugadors, tal com assegurava la mateixa estrella citizen– estan a prop d’arribar al seu límit. La xifra de partits que les dates internacionals, imposades per la FIFA i la UEFA, carreguen sobre el calendari regular és “ineficient”, i fa “impossible mantenir el nivell físic”. Pocs dies després, Rodri va patir el mateix destí del qual alertava, amb una greu lesió al lligament creuat anterior i al menisc del seu genoll esquerre, sobrecarregat per les dates de federacions. Davant aquest greuge, futbolistes i clubs s’han aliat per combatre una situació anòmala: la clara imposició del calendari competitiu per part dels organismes reguladors del futbol europeu i global. Un greuge que parteix, tal com expliquen els experts consultats per Món Esport, d’una immensa contradicció que forada el futbol d’elit: els organitzadors de les competicions internacionals “exploten econòmicament els drets que es deriven del futbol, i a la vegada són els actors que el regulen“, denuncia l’economista i cap d’estudis de l’Institut Ostrom Roger Medina.
FIFA i UEFA regulen el futbol… i també se’n beneficien
FIFA i UEFA, doncs, fan les lleis i guanyen amb elles, fet que genera una important indefensió per a empreses -clubs i lligues- i treballadors -jugadors-. Fins al punt, afegeix Medina, que un “rol dual” com el que ostenten les federacions seria impensable en qualsevol altre sector o indústria. “Seria com si el BCE, que regula la banca europea, fos ell mateix un banc comercial”, exemplifica l’expert. Les dues cares dels organismes generen, a parer del director del màster en gestió esportiva de la UPF-BSM Carles Murillo, unes “greus disfuncions que provoquen grans problemes”, com qualsevol “conflicte d’interessos” flagrant que en altres branques de l’economia serien eliminats. Així, Gianni Infantino i Aleksander Ceferin dirigeixen unes organitzacions que “concedeixen llicències, determinen qui entra al mercat; però ells mateixos hi participen”; i regulen en benefici propi. Un exemple, de fet, pesa sobre els jugadors: en tant que beneficiari de l’activitat econòmica generada per les competicions internacionals, UEFA i FIFA s’atribueixen el dret d’obligar els jugadors a acudir a les convocatòries de les seves seleccions. “Els actius, en aquest cas els jugadors, ni tan sols són seus; els seus drets pertanyen a altres entitats esportives, però hi imposen el seu ús”, critica Medina.
El problema, reconeix l’economista, rau en la nebulosa definició de l’activitat de les federacions. Viuen, assegura Medina, en uns “llimbs legals” que reconeixen l’especificitat de l’activitat esportiva enfront altres iniciatives empresarials; però que també obren la porta a una “dualitat” difícil de governar. “És un esport, sí, però també és un negoci per a tots els actors que hi intervenen: clubs, organitzacions, esportistes… tots tenen interessos econòmics”, desenvolupa Murillo; si bé les federacions mantenen la capacitat única de legislar. Ho fan, a més, sense una fiscalització clara: estan vinculats al Consell Superior d’Esports del Ministeri de Cultura, però es governen autònomament, sense els vincles democràtics que sí que dirigeixen l’actuació d’altres organismes reguladors. “Són entitats de dret privat, tot i tenir una participació pública; i, com a tal, només s’adscriuen al TAS -el Tribunal d’Arbitratge Esportiu-“, afegeix. Una capa més d’opacitat respecte de les institucions electes que allunya encara més la seva acció de l’ull públic. “Clarament -etziba l’economista- manca un mecanisme molt més clar de fiscalització, tenint en compte els interessos de les parts i la manera de procedir i reglar”.
Poques solucions i molt difícils d’aplicar
L’alternativa, però, és altament problemàtica: el caràcter internacional del futbol d’elit elimina la possibilitat de controls estatals, i no existeix cap estructura supranacional -més enllà de les mateixes unions en qüestió- capaç d’assumir la tasca. Els únics canvis que han assolit futbolistes i organitzacions, com recorda Medina, han estat forçats per la jurisprudència europea: és el cas de la sentència Lass Diarra, que establia que les limitacions als fitxatges i traspassos imposades per la UEFA xocaven de manera flagrant amb la llibertat de moviment -especialment garantida per a la força de treball- consubstancial a la Unió Europea. També va ser el cas del bescantat projecte de la Superlliga: en aquella ocasió, la justícia europea va arribar a reconèixer que les federacions “abusaven de la seva posició” com a regulador i organitzador de competicions internacionals per evitar la competència, en un moviment il·legal i perseguit a Europa en qualsevol altre sector econòmic. “La solució -reflexiona Murillo- seria tenir un òrgan regulador independent; o concessions per part dels actors, però UEFA i FIFA estan tensant massa la corda“.
Amb el cas Diarra, que tot just va resoldre’s fa un mes, es va obrir la veda d’un possible canvi, ja que per a molts el fet que la justícia europea parés els peus a la UEFA va suposar un punt d’inflexió. Això ho van aprofitar les lligues i FIFPro, el sindicat dels futbolistes, per llançar una denúncia per abús de poder contra la FIFA, que va ser molt sonada i fins i tot es va presentar en una roda de premsa. El fet més destacat era el calendari i la seva saturació. “La denúncia sosté que la FIFA, en establir el calendari de partits, està abusant de la seva posició dominant, actuant unilateralment i sense el necessari respecte per a la salut i el benestar dels jugadors, ni per la competitivitat del panorama futbolístic europeu. Les seves decisions han afavorit repetidament les seves competicions i els seus interessos comercials”, deien en roda de premsa.
I és que aquesta pot ser una de les solucions a falta d’un òrgan regulador independent: l’autoregulació. En el moment que FIFA i UEFA han anat massa enllà, ha aparegut aquesta denúncia històrica per part de dos altres actors bàsics de l’estructura del futbol: les lligues i els jugadors, en aquest cas representats per FIFPro. Murillo considera que aquesta pot acabar sent l’alternativa més factible a un òrgan regulador, perquè “el pastís del futbol és molt llaminer i ningú no voldrà deixar que el regulin tercers”. Així doncs, creu que una mena de “pacte de cavallers” s’acabarà imposant, tot i que ara estem vivint un moment molt tens a causa del “rendiment econòmic que n’estan traient UEFA i FIFA”. De tota manera, Murillo té clar que això deixarà una situació desequilibrada de totes maneres i posa un exemple molt gràfic: “Els jugadors també són part interessada. Per exemple, no tenen problemes a viatjar a la gala de la Pilota d’Or. No miraran tots per tots, també hi ha una elit de jugadors que no mira pels altres”.
D’altra banda, Murillo també assenyala els clubs quan organitzen “gires de pretemporada per Àsia o Amèrica” i té clar que les queixes dels equips quan els seus jugadors es lesionen amb les seves seleccions no són del tot netes, ja que tampoc no miren sempre per la salut dels seus futbolistes. Així doncs, Murillo va un pas més enllà i s’atreveix a fer una proposta concreta que pogués resoldre la qüestió. Des del seu punt de vista, l'”òrgan regulador independent” que defensa hauria de ser un “consell” format per personalitats del món de l’esport que ja no estiguin en actiu, ni tinguin cap vinculació formal amb el futbol: “Podrien ser exfutbolistes, exentrenadors i exdirigents de clubs i de federacions”. Considera que ha de ser un organisme “reflexiu”, que conegui la situació de primera mà, però que a la vegada n’estigui prou allunyat actualment per no caure en els mateixos conflictes d’interessos que la UEFA i la FIFA.
L’advertència dels metges de l’esport
Enmig d’aquesta situació, hi ha un darrer actor que intenta alçar la veu amb força, però a qui només s’escolta de manera interessada. Són els metges de l’esport, que diuen des de fa temps que la situació és insostenible i que les lesions que pateixen els jugadors recentment són un “mal del futbol modern”, com indicava fa unes setmanes a Món Esport el traumatòleg Vicente López. Els últims mesos ha aparegut un estudi molt destacat a la prestigiosa revista Journal of Sports Sciences, signat per traumatòlegs de la talla de Gil Rodas, del Futbol Club Barcelona, que alerta que “72 hores de descans després d’un partit no són suficients per evitar una sobrecàrrega muscular”. Ara bé, mentre els clubs i els jugadors, de tant en tant, utilitzen arguments com aquest per defensar les seves posicions, també posen en risc la seva salut en altres ocasions, com avisava Murillo, motiu pel qual proposava un òrgan regulador extern.
