La selecció dels Estats Units continua dominant el futbol femení. Les estatunidenques han generat moltes més ocasions que el seu rival en un partit que ha començat igualat però s’ha anat girant de la seva banda. Holanda ha competit en la primera part però s’ha anat difuminant, sobretot després del penal que s’ha concedit des del VAR transformat per Megan Rapinoe. Rose Lavelle ha sentenciat vuit minuts després amb un gol des de fora de l’àrea que ha tancat el partit quan encara quedavan vint minuts pel final. El combinat de Jill Ellis suma d’aquesta manera el seu segon Mundial consecutiu i el quart de la seva història.
Els Estats Units han intentat controlar el partit des del primer moment. Però Holanda no s’ha deixat i ha alternat sortides ràpides amb fases de possessió llargues per limitar la presència de l’equip nord-americà a camp propi. La selecció americana no ha trobat les facilitats que ha acostumat a trobar durant el Mundial a la primera part i quasi no ha generat perill a la porteria holandesa. Poc a poc, les jugadores holandeses s’han anat sentint més còmodes i, sobretot, s’han adonat que el partit portava una dinàmica igualada i que el domini estatunidenc no existia.
La vigent campiona, però, aconsegueix generar moments de frenesí, curts i intensos. Pocs minuts abans d’arribar al descans ha encadenat tres ocasions claríssimes que només la portera Van Veenendaal ha estat capaç de desarticular amb intervencions de molt de mèrit. Ara bé, en dos minuts tot ha tornat a l’estat inicial d’equilibri. Holanda, en canvi, no ha estat capaç de crear perill amb claredat. Ha rondat a estones l’àrea de les favorites però mai ha estat capaç de trobar una rematada clara.
El Mundial de Rapinoe
El joc de la selecció dirigida per Jill Ellis ha passat ineludiblement per les botes de Megan Rapinoe, que, a més, ha estat l’encarregada de transformar el penal decisiu. Sempre que la mediàtica capitana ha pogut entrar en contacte amb la pilota, l’atac del seu equip ha millorat. Les seves centrades tenses tan per alt com per baix han estat una constant i el pitjor maldecap de les defenses holandeses que han vist com eren incapaces d’anticipar-se a les pilotes que han arribat a la seva esquena i han trobat, com si portessin les coordenades especificades, les davanteres llestes per rematar.
Quan l’àrbitra francesa Stéphanie Frappart ha tornat del VAR per assenyalar el penal de la blaugrana Van der Gragt a Alex Morgan, ningú ha dubtat que seria Rapinoe l’encarregada de convertir-lo. Convertir-lo, perquè en aquestes situacions no falla. El gol ha obert la capsa dels trons d’una selecció estatunidenca que quan se sent còmoda no té fre. Ha estat una alliberació per a l’equip d’Ellis, que mai havia hagut d’esperar tant per posar-se per davant a la resta de partits de la Copa del Món.
La desfilada final americana
L’afició dels Estats Units, molt més numerosa que l’holandesa al Parc OL de Lió, ha acabat d’embogir quan Lavelle ha trobat un espai pel carril central per perfilar-se i fer el segon des de fora de l’àrea. El partit d’Holanda ha acabat en aquell moment. En vuit minuts l’equip dirigit per Sarina Wiegman ha vist com una gran feina de més d’una hora no ha estat suficient. L’error de Van der Gragt en el penal ha estat dels pocs que ha comès Holanda, però ha donat a les nord-americanes l’opció que necessitaven per agafar les regnes de la final.
L’equip que anava per davant al marcador és el que ha tingut més opcions de fer gol amb el 2-0. Holanda ho ha seguit intentant, però les bones ocasions han seguit arribant a la mateixa porteria. Les accions del combinat oranje quan ha hagut de buscar la remuntada han tingut poca efectivitat. Per la seva banda, els Estats Units han gaudit dels últims minuts de la final. Han pogut sortir amb claredat a l’esquena d’una defensa totalment esgotada i la sensació ha estat que no augmentat l’avantatge perquè no ha tingut necessitat. Ja només ha importat que tornen a ser campiones del món, quatre anys després.
