El futbol femení es troba en un moment molt dolç al nostre país. Malgrat el descens de l’Espanyol, que, per tradició, de ben segur que tornarà a pujar a Primera Divisió, el Barça ha fet història, aconseguint el primer triplet del futbol estatal, amb la Champions com a assoliment principal. Ara bé, aquest capítol d’èxits i triomfs del Barça femení es va començar a escriure fa molt pocs anys. Abans, el club blaugrana no era ni tan sols el millor de Catalunya, ja que l’Espanyol el superava clarament no fa ni deu anys. La Maria Garrido (Manlleu, 1997), va dedicar tota la seva infància, la seva adolescència i la seva joventut al futbol femení. Va passar primer per l’Espanyol i després pel Barça, compartint equip amb Aitana Bonmatí, però va acabar declinant-se pels estudis a causa de “les lesions i un entrenador que m’ho va fer passar malament”. Ara és periodista i fa pocs anys que ha deixat el futbol, però ha pogut viure l’esclat de les darreres temporades des de molt a prop i en una entrevista amb El Món ens explica quins canvis ho han fet possible i com era això del futbol femení abans que fos un esport punter.
Quan comences a jugar a futbol?
Començo a jugar a futbol a l’escola, amb tres o quatre anys. Era un equip de futbol sala de vuit o nou nens i jo soleta. A partir d’aquí jugo fins als 21.
Es va fer difícil ser una nena futbolista en un esport tan masculinitzat?
Es va fer molt difícil en alguns moments ser una nena futbolista. Ara es dona molta importància al futbol femení, però quan jo vaig començar no hi havia nenes. Jo vaig ser de les pioneres. Vaig jugar vuit o nou anys amb nens i després em van fitxar l’Espanyol i el Barça. A l’escola les mares dels meus companys preguntaven que per què no feia ballet. Em costava molt més guanyar-me el lloc, només per ser una nena, perquè tècnicament despuntava. A l’Espanyol i al Barça això es va normalitzar perquè ja estava a l’elit.
Quins eren els teus referents futbolístics de petita?
El meu referent futbolístic -jo soc migcampista interior ofensiva- sempre serà l’Andrés Iniesta i no ho canviaré mai. No només per la seva màgia com a jugador, sinó perquè fora del camp té molta humilitat. És el migcampista més bo de la història. Pel que fa a dones futbolistes, la meva referència de petita era la Vero Boquete i després, quan ja vaig créixer, l’Alèxia Putellas, però ens portàvem pocs anys.
Has format part dels dos equips de futbol catalans més grans. Com va ser l’experiència a un Espanyol punter i després a un Barça en procés de creixement?
Vaig fitxar per l’Espanyol amb 11 o 12 anys i vaig estar-hi tres temporades. L’experiència va ser brutal, van confiar molt en mi. Em feien entrenar amb el primer equip amb 13 anys. Vaig jugar amb grans jugadores quan jo era molt petita. És veritat que jo era molt alta per la meva edat, però clar, jugar amb noies de 30 anys impressiona. Vaig ser capitana i vaig pujar amb els equips séniors, que aleshores ho guanyaven tot. Jo vaig créixer allà i m’estimo moltíssim l’Espanyol. Al final em va arribar la trucada del Barça, em van dir que seria titular. Vaig veure que el Barça començava a invertir en el futbol femení i com que sempre ha estat el meu equip, ho vaig provar. Al Barça no vaig tenir bona sort per les lesions i per un entrenador que m’ho va fer passar bastant malament. Anava per bon camí, però em vaig trobar amb la persona equivocada.
Deixes el Barça per culpa seva?
Sí, el futbol era la meva vida, però ho vaig haver de deixar per culpa d’aquest entrenador. Aleshores ja em vaig enfocar en els estudis.
Quines diferències veus entre el Barça del qual marxes i l’actual?
Hi ha tot un món de diferència. Just quan vaig arribar, es va començar a potenciar el primer equip. La inversió econòmica es nota molt. El projecte és molt bo i l’entrenador molt potent. Són unes cracks i l’únic problema és la gran diferència amb els altres equips.
Vas compartir entrenaments amb alguna jugadora de l’actual Barça del triplet?
Vaig compartir equip amb moltes jugadores que ara estan triomfant, com l’Aitana Bonmatí, i també entrenaments amb altres, com l’Alèxia Putellas.
Tu que has estat a dins, quins prejudicis falsos creus que hi ha sobre el futbol femení?
He rebut comentaris de l’estil “ets molt fineta, vas ben vestida, ets molt femenina, no sembla que juguis a futbol”. També em pregunten si soc lesbiana. Per sort el creixement del futbol femení fa que tot això es rebaixi. S’ha d’ignorar la ignorància.
Quina és la teva relació actual amb el futbol?
Jo ara segueixo la Lliga i la Champions. Que la meva excompanya al mig del camp, l’Aitana, fos la millor jugadora de la final de la Champions em va fer molta il·lusió.
El futbol femení ja està ben encaminat o creus que s’haurien de fer canvis importants?
El futbol femení està ben encaminat i molt millor que fa anys, però queda molt per fer. S’ha de potenciar la Lliga en general, perquè hi ha molta diferència entre equips.