El gran repte: futbol masculí i femení tot el curs al Camp Nou, RCDE Stadium i Montilivi

El creixement del futbol femení recorda que encara hi ha molt de marge per situar-lo en una posició equivalent a la del masculí

x

Jugadors dels equips masculins i femenins del Barça, compartint avió als Estats Units per fer-hi la pretemporada | FC BARCELONA

Ja fa temps que, el 8 de març, la commemoració del Dia Internacional de la Dona, serveix com a recordatori per recuperar alguns dels greuges històrics que les dones encara pateixen en ple segle XXI. En l’esport, com en la resta d’àmbits de la societat, el retard és encara força evident. Ho demostra el fet que, fins fa ben poc, veure el Barça femení -un equip que fa anys que té entre cella i cella ser un ferm candidat a la Champions- jugar al Miniestadi amb una assistència relativament bona sorprèn a bona part d’aficionats i, fins i tot, de mitjans de comunicació. 

 

Les diferències entre homes i dones en l’esport, i més concretament en el futbol, encara segueixen sent abismals pel que respecta a les condicions amb què treballen uns i altres. Només l’impuls econòmic de clubs concrets (Espanyol, Barça, Athletic, Atlètic, Llevant o Rayo, per citar-ne alguns exemples), ha permès que en les últimes dècades algunes jugadors s’hagin pogut sentir professionals en un esport on, els seus homòlegs masculins, poden arribar a cobrar centenars de milers d’euros per fer exactament la mateixa feina: jugar a futbol. D’acord, a Catalunya i a Espanya encara no es venen milers de samarretes de Toni Duggan o Andressa Alves com es venen de Leo Messi o Gerard Piqué. Però les diferències van escurçant-se de mica en mica. El passat novembre, el Barça femení va reunir 4.616 persones al Miniestadi en el partit contra l’Atlètic, en la que era la segona millor assistència en un partit de lliga femenina al recinte blaugrana. Un any abans, l’abril del 2017, el mateix equip havia batut el rècord d’assistència del Miniestadi: 10.352 espectadors van acudir a veure l’anada de les semifinals de la Champions League contra el PSG. Una xifra que supera la de molts partits de la Primera Divisió masculina i que corrobora que, si hi ha interès per part de l’entitat de publicitar els partits, és possible atraure un bon grapat d’espectadors per veure un partit femení. 

 

Les mostres de suport a l’esport femení dels tres conjunts catalans de Primera, Barça, Espanyol i Girona, no només són necessàries, sinó que encara són insuficients en una societat que cada cop valora i exigeix més la paritat de condicions. És innegable que els avenços realitzats en els últims anys pel que a les condicions respecta han estat importants, especialment arran de l’impuls de la Lliga i de patrocinadors com Iberdrola, que estan apostant amb fermesa per convertir l’actual Primera Divisió Femenina en una competició a seguir pel públic. Molts partits ja es poden seguir per televisió, el seguiment dels mitjans va creixent (molt a poc a poc, tot sigui dit), i també les empreses i els espectadors van adonant-se que ser aficionat d’un equip no només vol dir anar al Camp Nou, l’RCDE Stadium o Montilivi cada quinze dies a donar suport al primer equip masculí. 

 

S’imaginen, en un futur (potser no massa llunyà), que els socis del Barça, puguessin anar cada cap de setmana al Camp Nou? Una setmana, a veure els Suárez, Dembélé, Coutinho i Messi jugar contra el Vila-real. L’altra, per veure Lieke Martens, Alèxia Putellas, Toni Duggan i Andressa Alves jugar contra l’Athletic Club. Exactament el mateix, traslladat a l’Espanyol i el Girona. Que les noies deixessin de jugar a les respectives ciutats esportives i ho poguessin fer, com ja s’ha vist amb l’Athletic (48.121 espectadors per veure un Athletic-Atlètic de quarts de final de la Copa de la Reina) o el València (17.000 seguidors per veure el derbi contra el Llevant). El 22 d’abril serà el torn de l’RCDE Stadium, que acollirà el dilluns de Pascua un Espanyol-Atlètic de Lliga. Anys enrere, una proposta així podria semblar ciència ficció. Ara, si s’aconsegueix educar a la societat amb valors d’igualtat, també en l’esport, sembla una possibilitat cada cop més propera. Tots hi sortiran guanyant.  

Nou comentari