La Copa era, abans de contagiar-se del virus del futbol modern, el torneig de les sorpreses. De les proeses. Dels equips petits, modestos, humils. Era, abans de transformar-se, també, en una lluita entre el Barça i el Reial Madrid, el torneig més democràtic; com així ho evidencia i certifica el fet que entre el 1999 i el 2008 cap dels títols va anar a les vitrines del Camp Nou o el Santiago Bernabéu. “Per molts és una competició menor. Per nosaltres és la més gran”, reivindicava Carlos Pouso, l’entrenador d’un Mirandès que el 2012 va fer història en convertir-se el segon conjunt de la Segona Divisió B en arribar fins a les semifinals de la Copa; emulant la gesta que el Figueres de Pere Gratacós, que es va quedar a només una diana d’eliminar el Deportivo de La Corunya i accedir a la gran final, va protagonitzar a principis de segle.
Seguint, també, les passes del centenari equip empordanès (i les del Novelda), la Unió Deportiva Atlètica Gramanet va tocar el cel erigint-se en la gran sorpresa de la Copa del curs 2004-2005; materialitzant, fent realitat una proesa tan inesperada com bonica; inoblidable, eterna. “Va passant el temps, però tot allò ho recordarem sempre. Ha quedat en la memòria”, emfatitza un Miki Albert (Gavà, 1980) que, en l’anada de la primera eliminatòria, va mantenir viva la Grama amb un gol al minut 81 (2-1). Ja a la tornada, el conjunt de Julià García no va donar opcions als visitants i va celebrar el primer triomf del curs i la classificació pels 32ens de final en imposar-se per un inapelable 3 a 0; amb gols d’Aarón Bueno, Sergio Porras i Rubén Blaya.
El destí, sempre capritxós, va fer que, a la segona ronda de la Copa, el camí de la Grama es creués amb el de l’incipient Barça de Frank Rijkaard, que començava a agafar velocitat de creuer i que en aquell moment de la temporada tan sols havia perdut contra l’aleshores totpoderós Milan a San Siro (1-0). “Recordo l’alegria que es va viure al vestidor quan vam saber que ens havia tocat el Barça; contra un dels millors equips de tot el món, contra jugadors que nosaltres, que érem semiamateurs estàvem acostumats a veure per la televisió. També recordo que pensava que com que era a partit únic també teníem més opcions de passar, però que era una llàstima no poder jugar, també, al Camp Nou. Que ens toqués el Barça va ser com un premi. Però també pensàvem per què no? Sempre hi havia hagut sorpreses a la Copa. Tindríem la nostra oportunitat”, afegeix Albert, revivint els dies i les hores prèvies a un partit que la Grama, que només deu dies abans havia perdut per 1 a 3 amb el filial blaugrana a la lliga, afrontava amb la il·lusió de fer història i de venjar-se del 0 a 1 amb què el Barça l’havia eliminat un any abans; també als 32ens de final, en “un partit en què el Barça va patir massa per guanyar. Ronaldinho, inicialment suplent, va resoldre una situació compromesa; com tantes altes vegades al llarg de la temporada. Al Barça és avui molt superior futbolística i mentalment a l’embrió d’aquell primer Barça de Rijkaard. Fins i tot amb les baixes de Juliano Belletti i Ronaldinho, amb problemes físics, i la de Deco, per decisió tècnica, ningú dubta que el Barça sortirà triomfador del partit”, es podia llegir a la prèvia de Mundo Deportivo; que també recollia les declaracions de Rijkaard en la roda de premsa prèvia al partit: “La Copa ens interessa i ens la prenem molt seriosament”. Prova d’això és que el dimecres 27 d’octubre del 2004 l’entrenador holandès va disposar un onze de moltes garanties, amb Rubén Martínez; Oleguer Presas, que tornava al camp on va despertar l’interès del Camp Nou, Carles Puyol, Fernando Navarro (Damià Abella), Gio Van Bronckhorst; Xavi Hernández, Rafael Márquez, Andrés Iniesta; un adolescent Leo Messi, que tot just disputava el seu tercer partit amb el primer equip culer, i el primer com a titular, (Samuel Eto’o), Henrik Larsson i Ludovic Giuly (Joan Verdú). “La nostra final la jugarem diumenge, contra el Peña Sport. Però això no vol dir que no sortim a tope. Anirem a buscar el triomf des del principi perquè tenim un equip que és molt bo”, reivindicava Julià García, convençut, des de la banqueta local.
El partit es presentava com un simple tràmit pel Barça, com una exhibició davant d’una ciutat encantada de poder veure de prop el que, per molts, era l’equip del seu cor, de la seva vida. “Va començar sent com una festa. ‘El Barça guanyarà. Nosaltres perdrem’. A mi em marcava en Puyol. ‘Però Com vols anar-te’n d’ell?’, pensava mentre jugava. Bé, mentre corria. Perquè vaig estar tota l’estona corrent, pressionant, seguint ombres. Ells dominaven i controlaven el partit, però a mesura que van passant els minuts i es manté el 0 a 0 dius: ‘Hòstia. No són extraterrestres. Estem jugant al mateix, a futbol’. Et ratifiques en aquell i per què no? Primer era una festa; una oportunitat única d’enfrontar-nos al Barça, que ens feia molta il·lusió i que no sabíem si es tornaria a repetir mai. I de cop dius: ‘Som aquí, podem passar'”, rememora Albert, que va ser substituït per Òscar Ollés al minut 70; quan el Barça, frustrat per estavellar-se una vegada i una altra contra la porteria d’un omnipresent i incommensurable Juan Carlos Castilla i contra la rocosa, fèrria i infranquejable defensa local, ja es començava a neguitejar, conscient que s’atansava la pròrroga. “El Barça va dominar de principi a fi, tot el partit; amb una aclaparadora superioritat en la possessió de la pilota. Hi va haver fases del partit en les que va donar la impressió que podrien haver estat passant-se-la fins el dia següent”, narrava la crònica d’El Mundo d’un matx en què els visitants van rematar fins a 31 cops a porteria.
Sota la pluja que va caure sobre l’herba artificial del camp de la Grama, el partit va entrar en ebullició al minut 7 de la primera meitat de la pròrroga; quan l’exblaugrana Òscar Ollés, assistit per l’elèctric Aarón Bueno, que en el duel del curs anterior ja havia acariciat el cel enviant dos xuts al travesser, va desfermar l’eufòria en batre Rubén Martínez des del balcó de l’àrea amb el seu peu dret; culminant una vertiginosa transició, convertint en caviar una de les poques ocasions locals. L’alegria es va apoderar de les graderies, mentre Ollés desapareixia entre un núvol d’abraçades. “L’he vist molt cops aquell gol. Molts. Moltíssims. Si el vídeo té 20.000 visites, 19.000 són meves. És un moment inesborrable; dels millors de tota la meva carrera. Els meus fills al·lucinen quan els hi explico. Va ser una bogeria”, afirma l’autor de la diana més important de la història de la Gramenet (Barcelona, 1976). “Va ser una bogeria”, accentua, també, Julià Garcia (Sabadell, 1950). “L’esclat d’eufòria va ser apoteòsic, increïble. La Gramenet no havia viscut mai nits de glòria. I aquella ho va ser. Aquella ho va ser”, repeteix Garcia, feliç de reviure una nit eterna, preciosa. “Va ser una explosió d’emocions molt gran, enorme. És un record que ens quedarà per sempre. Ens sentíem molt més petits que ells, però, tots junts, i entre tots, vam poder. En acabar el partit no ens ho creiem. Estàvem com en un núvol. Ja era nostre. Ja era una realitat. Era com si haguéssim guanyat la Champions. Les plantilles de Segona B, normalment, les formen futbolistes que tenen un sou que serveix per sobreviure, que estan molt habituats a patir per si cobraràs o no, per si et podrà arribar a fitxar un equip de Segona. Jugues en camps lletjos, et foten d’hòsties. No disfrutes, no gaudeixes; pateixes. I allò va ser com una llum d’esperança per tots. Aquell moment és per sempre. Per sempre”, assegura Albert.
La Grama, guiada per l’ambició de continuar alimentant el somni, de seguir fent tremolar els ciments del futbol estatal, es va creuar, llavors, amb un Llevant que, de la mà de Bernd Schuster, en aquells moments ocupava el tercer lloc de la classificació de Primera Divisió, tan sols superat pel Barça i empatat a 19 punts amb el Madrid. “Ja no teníem por. Sabíem que hauríem de lluitar molt, però també sabíem que tindríem les nostres oportunitats. Volíem tornar a viure les sensacions que havíem gaudit contra el Barça”, admet Albert. El conjunt granota, que en els 32ens de final havia patit molt per eliminar el Badalona, es va posar per davant en l’electrònic al minut 6 amb una diana de Jofre Mateu, però la Grama va capgirar-lo amb un gol en pròpia porteria, a l’inici de la segona part, i un d’Albert, al 77′. “Això de la Gramenet ja és més que històric”, titulava Mundo Deportivo. “Demà a les 8 hauré de baixar del núvol”, matisava, des de la sala de premsa del camp de futbol de Santa Coloma, un Julià Garcia que treballava, i treballa, encara, de professor d’educació física en un institut. “El dia després d’eliminar el Barça, quan vaig arribar a l’escola, em van fer el passadís unes 1.000 persones; entre alumnes i professors”, afegeix ara Garcia, entre somriures.
Ja desencadenada, desbocada, la Grama volia continuar fent història. “Estàvem vivint un somni. Una experiència brutal. I volíem intentar que durés el màxim possible”, destaca Ollés, que, com el lateral Roberto García i els centrecampistes Juan Manuel Pons, Aarón Bueno i Dimas Delgado, va participar en els vuit partits que l’equip va disputar aquell curs a la Copa. “Ens anàvem convencent que podíem, que podíem fer-ho”, apunta Garcia, l’entrenador d’una Grama que va deixar l’eliminatòria de vuitens contra el Lleida encarrilada a l’anada; amb dos gols de Mario Carrizosa i Dimas Delgado que van aplanar el camí cap als quarts de final. El conjunt de la Terra Ferma, que en aquell moment jugava a la categoria de plata i que en la ronda anterior havia eliminat el Terrassa a la tanda de penals, es va imposar per un 1 a 0 tant ajustat com insuficient en el duel del Camp d’Esports; confirmant-se, així, la classificació de la Gramenet per l’avant penúltima ronda de la competició.
Sempre valent, l’equip de Julià Garcia no es va espantar ni tan sols quan el sorteig el va enquadrar amb l’equip que acabaria coronant-se campió de la Copa, el Betis de Joaquín Sánchez, Edú, Marcos Assunção o un Ricardo Oliveira que la temporada anterior havia alçat la lliga i la Copa de la UEFA amb el València. “No defallíem mai. Trobàvem la solució a cada entrebanc, a cada revés. I no teníem res a perdre. Ens vam convèncer que podíem competir a aquell nivell. En aquell moment, per nosaltres, no existien les categories. Aquesta és la grandesa del futbol. Un cop saltàvem al camp érem onze contra onze, jugant al mateix. I no volíem rendir-nos”, remarca Albert, il·lustralnt el caràcter, lluitador, resilient, incansable, d’una Grama que, tot i veure com els andalusos s’avançaven per mitjà de Fernando Fernández al minut 15 del partit d’anada, disputat a Santa Coloma, va trobar el valor i les forces per remuntar el partit amb un gol en pròpia del mundialista Juanito Gutiérrez i un altre d’Ollés. “Jo vaig marcar? En serio? Ni me’n recordava. Ni me’n recordava. L’eliminatòria del Barça ho absorbeix tot”, afirma el davanter barceloní, rient. Esperonat per una afició que, entregada, enamorada dels seus, va desafiar el fred omplint l’estadi i transformant-lo en una caldera al cant de Musho Betis, demasiada Grama, els locals van posar contra les cordes un Betis que, tot i veure’s superat en algunes fases del duel, va acabar restablint l’equilibri inicial amb un xut de una falta d’Assunção. “Havíem treballat per intentar concedir el mínim de faltes perquè coneixíem el seu talent. Però en va tenir una i ens fa afusellar”, lamenta García. “Passi el que passi al Ruiz de Lopera, la Gramenet ja mai oblidarà aquesta Copa. Les seves gestes passaran a la història de Santa Coloma i també de la competició. Però el millor és que aquesta Grama no es conforma i en vol més, com va demostrar anit en un Municipal entregat a la passió blava”, retratava la crònica de Mundo Deportivo.
Amb tot, el 2 de febrer del 2005 la Grama, abanderada de la il·lusió, rebel i descarada, va saltar a la gespa del camp del Betis amb l’objectiu de continuar desafiant la lògica, la història. “Tot és possible”, remarcava García en la roda de premsa prèvia a un partit en què els jugadors de Llorenç Serra i Ferrer, conscients de la infinita ambició que definia l’equip de Julià García quan rodava la pilota de la Copa, no es van relaxar ni amb els dos gols de Fernando i David Rivas abans de la mitja hora del duel. Reforçat anímicament després d’haver aconseguit la primera victòria a domicili del curs el cap de setmana abans, a l’estadi de l’Hèrcules, els visitants van escurçar distàncies per mitjà d’Albert a l’inici del segon acte; encara que Oliveira, al 58′, va tornar a donar una renda de dos gols als locals. Després que Rubén Blaya tornés a reduir diferències al 67′, el Betis va semblar sentenciar el partit amb un altre gol de falta d’Assunção a cinc minuts pel final, però ni així es va rendir la Grama; que va anotar el 4 a 3 definitiu, obra d’Aarón Bueno, al 87′. “Estaven desbordats. El camp estava ple. Però el silenci era sepulcral. I, al final, encara en vam tenir dues ocasions molt clares que ens haurien permès fer realitat una epopeia. Vam morir amb les botes posades”, afirma García, que just després del partit subratllava a la sala de premsa que “ha estat impressionant. Al vestuari hi ha una alegria immensa, com si haguéssim quedat campions. Som l’equip d’aquesta Copa del Rei. Si ens donen mig trofeu o unes medalles estarem contents”. Encara tremolant per l’ensurt, l’afició bètica va reconèixer el valor de la Grama amb una ovació que no han oblidat ni García, ni Albert, ni Ollés.
“Lluiten, dins meu, dos sentiments: la decepció d’haver-ho tingut a la punta dels dits, d’haver perdut per un gol, d’haver-nos quedat a un pas del miracle, i l’alegria d’haver-ho viscut, que en realitat és el que s’ha anat imposant amb el pas dels anys. Jo no vaig poder jugar al futbol professional, però tinc aquell record. Tinc allò. És un record per tota la vida. Érem un peix molt petit que se’n va menjar de molt grossos. I quan estàs en un moment baix et poses aquells 40 segons o llegeixes un diari i encara et continua provocant un subidón. ‘Eh! Que jo vaig fer això. Que jo era allà”, emfatitza un Miki Albert que es va haver de retirar del futbol als 27 anys, just quan estava a punt de debutar a Segona Divisió amb el Girona, per una malformació al cor. La frustració, la tristesa per haver-se quedat a tan sols un pas de fer realitat una proesa encara més gran, va durar tan sols uns segons, de fet. “No era decepció. És orgull. Perdre mai agrada, però sabíem el que havíem fet. Érem conscients que era brutal. Era espectacular. Va ser molt bonic. Vam posar la ciutat al mapa”, afegeix un Òscar Ollés que somriu al rememorar una temporada “bonica i dura a la vegada. Tot el que vam aconseguir a la Copa és un record inesborrable. Vam ser com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde, perquè a la lliga érem incapaços de donar el gran nivell que mostràvem a la Copa”. La Grama, de fet, va esquivar el descens a la Tercera Divisió en l’últim sospir; al playout, ja sense un Julià García que va ser cessat pels mals resultats en la competició regular. “Van passant els any, però la gent encara se’n recorda del que vam viure a la Copa”, celebra l’home que va guiar aquell grup d’obrers del futbol, de futbolistes que ni tan sols lluïen el seu nom a les samarretes, fins a escriure el capítol més bonic de la història de la Unió Deportiva Atlètica Gramanet.
