Entro a l’escola a les 9 del matí. Passats uns minuts de les 9 del matí, vaja; que alguns vicis de la infantesa, per sort, mai acaben de curar-se del tot. Ens presenten amb l’Aniol, el nano que fa uns dies em va escriure demanant-me si podia entrevistar-me perquè, en un treball sobre oficis, havia triat el periodisme esportiu perquè l’apassiona el futbol. Vaig empatitzar amb ell abans de posar-li cara. Mentre el periodisme, malalt, clava els penúltims claus en el taüt en el qual ell mateix s’està enterrant viu, mentre, tal com en el conte d’en Pere i el llop, es lamenta perquè ja ningú se’l creu, mentre continua degradant, denigrant, deshonrant, una professió que, algun dia, massa llunyà ja, potser, va consistir en narrar, retratar, històries, en cercar alguna cosa més que els clicks, vísceres i sang; és bonic, penso, que alguns, sobretot els més petits, segueixin entregant-se a la que, com remarcava Gabriel García Márquez és la professió més bonica de totes. Mentre penso que l’Aniol, com tots els nens que viuen la vida amb passió, amb els ulls inquiets, desorbitats, entregant-se al que els torna bojos, em recorda en Carlos Pérez de Rozas i el seu somriure, inmortal, inoblidable, mentre ell acaba de preparar la classe d’anglès per tal de poder-hi fer l’entrevista, una professora de l’escola m’avisa, somrient, que no vaig ser la seva primera opció; que, just abans d’escriure’m a mi, havia enviat, sense èxit, un missatge a en Messi a través de les xarxes socials.

“No em va contestar”, em respon, arronsant les espatlles, quan li pregunto, abans de seures en unes cadires que a mi em fan semblar un gegant i en què ells ni toquen amb els peus a terra, com jo a la seva edat. Em fa pensar en el fill d’una amiga, al qual fa ja algun Nadal li van dir que el Tió i els Reis no existeixen com a tals. Unes  hores més tard li van preguntar al seu fill, un d’aquells nens, cada dia més escassos, que, desafiant el trist i individualista avanç de la societat, i el cartell que prohibeix jugar a futbol a la plaça del meu poble, encara corren pels carrers del centre de Torelló perseguint una pilota, si els hi volia fer alguna pregunta més; esperant que hagués arribat a la conclusió que potser el ratolí Pérez tampoc és tan màgic com t’ho semblar en aquells anys en què creus que tot és possible. “I en Messi existeix de veritat?”, va dir en Roc, veient tremolar tot allò en què creia. “Al minut 90 de la final de la Champions del 2000, amb 3 a 0 al marcador, Jocelyn Angloma li va fer una falta a Savio a la frontal de l’àrea. Savio es va aixecar i li va preguntar a Hierro si li deixava xutar-la. Que mai es perdi aquesta ingenuitat”, que afirma Enrique Ballester a Barraca y tangana, un llibre que s’erigeix en un bell homenatge a “aquells que seguim accelerant el pas quan una pilota s’escapa d’un partidet en una plaça i ve cap a nosaltres. Aquells que sabem que si no tornem amb emoció la pilota estarem morts per dins. I el futbol s’haurà acabat”.

Se’ns uneixen en Gerard, en Marc i l’Oriol, que en el treball sobre oficis han escollit els gamers i els youtubers. Tots quatre són alumnes de cinquè de primària, d’entre nou i deu anys. Comença preguntant l’Aniol. Nerviós, cohibit, gairebé tremolant, il·lustrant que, com m’explicava la mestra, portava dies esperant aquest moment, em mira amb els ulls desorbitats, plens d’admiració, amb la boca mig oberta, com si tingués davant seu un extraterrestre, com si el full amb les preguntes el subjectés a ell i no a l’inrevès. La cara, l’expressió, la sensació, m’és familiar, penso. És la que noto que se’m posa a mi quan tinc davant un jugador. És curiós, perquè per molt que l’edat dels futbolistes sigui el millor baròmetre per descobrir que ens anem fent grans, els jugadors sempre ens semblen més grans, molt més grans, que nosaltres; eterns Peter Pan quan una pilota corre davant nostre. Sospiro alleujat quan veig que un futbolista és més gran que jo. Somric quan veig que l’Alex Gallar em treu dos anys. Que en Pere Pons, un. Que en Jairo Izquierdo, quatre. De cop, navegant pel Twitter, veig que un fill de Paolo Maldini, Daniele, es va asseure a la banqueta en el partit del Milan del cap de setmana passat contra el Nàpols. Recordo quan, en aquells temps en que una samarreta d’Holanda d’en Ruud Van Nistelrooy, una del Vila-real, una de Boca Juniors i una altra del Manchester United eren poc menys que la meva pell, el seu pare era la viva imatge del defensa d’un curs més que en l’últim moment sempre ens negava la glòria al pati de l’escola.

Es fa impossible no retornar a la infància quan trepitges una escola; penso mentre ells, curiosos, escruten el full buscant la següent pregunta. La conversa, que dura catorze minuts, aviat es perd en un debat sobre per què no m’agraden ni Pogba ni Griezmann, sobre si jugo al Fortnite i quins jocs tinc el mòbil, però, just abans, evidenciant que s’han preparat l’entrevista a consciència, em pregunten què vaig pensar quan vaig guanyar el Dani Montesinos de periodisme esportiu. Penso que res, absolutament res, en comparació amb l’alegria, enorme, de veure’ls tan emocionats per veure’m davant seu. Les coses que valen més a la vida, segurament, són les que menys vistoses són. Les més senzilles, les més reals, en definitiva. Per això no m’agraden ni Pogba ni Griezmann, penso. Per això m’encanta en Busquets. Els mitjos defensius i els laterals sense vocació ofensiva, discrets. Per això m’encanta quan la Mariona em regala una pedra. Per això guardo com un tresor el missatge de l’Emilio Pérez de Rozas, rebut el passat mes d’agost, el mes d’agost més fred de la història; amb un ‘Eres grande, pequeño. Él se atragantaba cuando hablaba de ti’. Els hi intento explicar qui era en Carlos, que sempre ens insistia en la necessitat de sortir de la caixa, de sortir del paisatge; de pensar diferent. I de cop penso que me’l mirava sempre amb la mateixa mirada amb què ara m’observa l’Aniol; que, tímid, ni s’ha atrevit a dir que s’havien intercanviat per error el full amb les preguntes impreses amb un dels seus tres companys i ha fet tota l’entrevista amb un guió que no era el seu.

Ens acomiadem; i, pensant que m’agradaria tornar-los a veure, deixo enrere l’escola. L’escola, i un dels camps on jugàvem a futbol, a ser Ronaldinho, Wayne Rooney, Thierry Henry, quan érem petits; ara gebrat, ben blanc. Una de les preguntes, però, es repeteix dins el meu cap durant tot el matí. “Què fas, ben bé, tu?”. Explicar històries, responc. Històries humanes, reals. Com la de l’Oriol Riera; amb qui fa tan sols uns dies, coincidint amb el setzè aniversari del seu debut i el de Leo Messi amb el primer equip del Barça, en aquell partit a Porto, lamentàvem que el periodisme, cec, només es fixi en una part del món que té davant, només vegi als jugadors, també futbolistes, com ell com a figurants. “Quan arriben aquestes dates el 80% de les preguntes que em fan a les entrevistes són sobre en Messi. I sempre acabem explicant el mateix. Sempre el mateix. La gent, quan pensa en un jugador, pensa en els del Barça, el Madrid o l’Atlètic, que sempre han viscut en situacions boniques, tenint contractes de cinc anys, i una vida molt més fàcil. Però hi ha moltes més històries. Històries molt més interessants. Més educatives pel jovent que comença. De superació personal. De no rendir-se mai, mai, tot i veure portes tancades per tot arreu. Seguir, seguir. Persistir. He jugat en totes les categories, des de tercera divisió fins a primera. Jo quan era petit somiava en ser futbolista professional. En jugar un partit a primera. Amb un ja feia. Ja em semblava suficient. I n’hi he jugat més de 100 ja. M’ha costat molt. Moltíssim. Miro enrere i veig dificultats. Molts moments difícils. Però això és, de fet, el més bonic de tot plegat. M’encanta la merda que hi ha en aquest món. Conviure amb ella. I segueix apassionant-me igual. Perquè m’encanta el futbol. I el segueixo vivint, gaudint, amb la mateixa il·lusió i amb la mateixa passió que quan era petit”, m’assegurava, feliç, plenament feliç; amb unes paraules que retornen al meu cap mentre pel retrovisor veig allunyar-se l’escola.



Més notícies

Álex Gallar: “Vull fer història al Girona”

El futbolista terrassenc del Girona se sincera a 'MónEsport' en la seva primera entrevista des que 
va aterrar a Montilivi amb l'ambició de fer realitat l'objectiu de tornar a la màxima categoria

Tsunami convoca una “jornada de mobilització” pel Clàssic del Camp Nou

L'organització vol aprofitar l'altaveu mediàtic propi del Barça-Madrid del pròxim 28-D per internacionalitzar el conflicte entre Catalunya i Espanya

Nou comentari