Fa poc menys d’un mes retratàvem en aquestes mateixes línies la meravellosa història de la Unió Esportiva Vilanova de l’Aguda; un equip, un petit gran equip, que ja fa quatre dècades que juga de manera ininterrompuda al futbol territorial lleidatà, erigint-se en l’orgullós i modest representant d’un municipi, castigat per la despoblació rural, en el qual ara tan sols habiten unes 200 persones. L’humil conjunt blanc-i-blau de la Noguera, com la resta de clubs d’aquest futbol que, invisibilitzat, sobreviu, malviu, al marge de les portades, dels flaixos, va tornar a ser protagonista aquest cap de setmana; quan el racisme va tornar a aprofitar les portes obertes que es troba gairebé sempre als camps de futbol per mostrar-se amb tota la seva cruesa. “El racisme, la xenofòbia i l’homofòbia són idees que en altres àmbits és molt, molt, difícil que s’expressin perquè contravenen els principis fonamentals dels drets humans, però que troben el seu espai per expressar-se als estadis de futbol. És una situació molt preocupant. Molt preocupant”, lamentava fa un temps el brillant historiador lleidatà Ramon Usall, autor dels imperdibles Futbol per la llibertat i Futbolítica; afirmant que el futbol, com tots els esports, no és més que un fidel reflex de la vida, de la societat.
“Cap al minut 60, en Moussa es va apropar a la banqueta i em va explicar que estava rebent insults des de la grada. Vaig fer parar el partit per tal de parlar amb l’àrbitre. ‘Mira, sàpigues que, si no s’aturen els insults marxarem del camp’“, afirma, retornant al que es va viure aquest diumenge al camp del Bellcairenc, en el duel corresponent a l’onzena jornada de la lliga de tercera catalana; Jacint Bernaus, el tècnic del Vilanova de l’Aguda. “Quan ja només faltaven uns minuts pel final, perdent per un 3-0 tan clar com merescut, vaig veure que ens faltava un jugador; que en Moussa no era al camp. Havia marxat cap al vestidor, cansat, fart, de ser insultat. I vaig dir prou. I vam marxar tots del camp”, afegeix Bernaus abans d’insistir a emfatitzar que “els futbolistes locals es van encarar als dos energúmens que es van dedicar a insultar en Moussa; recriminant-los els insults. I tant el Bellcairenc com l’ajuntament del municipi ens han fet arribar missatges de suport i de condemna”. “Els estem molt agraïts”, subratlla. I, just després d’admetre que no li agrada haver hagut de respondre tantes trucades per un gest que ni hauria de ser notícia, conclou: “Una de les coses que em saben més greu és que ells també tenen futbolistes negres. I insultant els nostres jugadors també estan insultant els seus. És així d’incongruent, d’irracional, el racisme. Nosaltres som un equip en el que potser més del 70% són immigrants. I tenim quatre nois senegalesos. I n’estem molt orgullosos. Entre tots formem un equip. S’ha de dir prou d’una vegada. D’una vegada per totes. Perquè el racisme no pot tenir cabuda en el món del futbol. Ni en cap altre esport”.
UE Vilanova de l’Aguda
Els fets viscuts, amb tot, són tan poc representatius del Bellcairenc, que aquest dilluns ha tornat a condemnar els insults rebuts per Moussa Sarr, solidaritzant-se tant amb ell com amb el Vilanova, i de la seva afició com il·lustratius de la realitat d’un futbol que, en ple 2019, ha de donar, encara, moltes passes per apartar-se de l’ombra del racisme; una lacra que, de la mateixa manera que la xenofòbia, l’homofòbia i el masclisme, en continuen mostrant la cara més lletja, independentment de les categories i de l’edat dels protagonistes. Faríem bé de no girar el cap cap a un altre costat, de no incloure, un cop més, els fets, que van portar l’àrbitre a suspendre el duel, sense fer constar però els insults rebuts pel jugador blanc-i-blau, en la categoria de casos aïllats, de no comprar, de nou, el discurs de lo que pasa en el campo se queda en el campo. Perquè ni són casos aïllats, tal com demostren les estadístiques, ni el que va passar es quedarà al camp; sinó que acompanyarà durant dies, potser anys, un Moussa Sarr que es va haver de refugiar, entre llàgrimes, al vestidor.
Cal, en uns temps en què no actuar ens ha portat a una realitat en què un partit d’extrema dreta, de nostàlgics del feixisme més ranci, ha aconseguit gairebé una seixantena d’escons al Congrés, moure fitxa; no quedar-se quiet. I el futbol ha de decidir quina imatge prefereix; si la d’en Moussa Sarr plorant al vestidor o la d’en Moussa Sarr, que aquesta temporada ha fet ja sis gols, celebrant una altra diana contra el racisme. I el camí a emprendre el mostren tant l’admirable i, a la vegada, contundent gest del Vilanova com el Contra el racisme, tolerància zero que inunda avui les seves xarxes socials. Perquè són els intolerants els que haurien d’abandonar els estadis. No les seves víctimes.
