L’Espanyol ratlla dies del calendari amb indiferència i desmenjament. Vol que arribi com més aviat millor el 20 de maig, té ganes que s’acabi la Lliga d’una vegada. La setena plaça és gairebé inabastable i el descens li queda molt lluny. No patirà, principalment perquè els equips de baix no sumen de tres en tres, però, ara per ara, l’únic objectiu esportiu dels blanc-i-blaus és assegurar la permanència per marxar de vacances sense més disgustos. El segon any de projecte no va com el club tenia previst: l’equip ha “involucionat” -a nivell de futbol i de resultats- en relació a la temporada passada i els jugadors ja no estan tan convençuts del que fan com ara fa un any. Tot plegat fa que la relació entre Quique Sánchez Flores i l’entitat s’hagi desgastat, encara més arran de l’oferta de l’Stoke per l’entrenador, i dóna la sensació que es trencarà tan bon punt finalitzi la competició. L’esgotament d’ambdues parts, presumiblement, es resoldrà amb la desvinculació del tècnic madrileny, que venia a liderar un projecte molt ambiciós i que acabarà marxant per la porta del darrere. Dos anys llençats a les escombraries perquè, aquest estiu, el club haurà de reformular la seva estratègia per redreçar el rumb de l’Espanyol.

La victòria sobre el Reial Madrid semblava un punt d’inflexió pels blanc-i-blaus, necessitats d’un estímul en forma de bon resultat per girar el mitjó i superar la depressió que patien. Allò va ser només un miratge. A Orriols, es va palpar una petita millora de joc i voluntat però del tot insuficient per mirar cap amunt. És molt difícil capgirar l’abúlia que desprèn l’equip ara que ja quasi no s’hi juga res i bona part dels seus rivals sí que competeixen per alguna cosa. Girona, Eibar, Celta o Getafe són equips recognoscibles que ara recullen els fruits d’una trajectòria regular i coherent. Fins ara, els blanc-i-blaus, això no ho han aconseguit.

 

Europa, una quimera

 

A falta d’onze jornades, L’Espanyol, a batzegades des de l’agost, encara no ha trobat una estabilitat esportiva. Per això, i més enllà que la distància amb els que competeixen per Europa sigui més o menys gran, és una quimera pensar que els blanc-i-blaus puguin somiar amb ser sisens o setens. Els pericos, per demèrits propis, no han pogut fixar objectius i ara vaguen per la Lliga. No han estat capaços de trobar “el Sant Greal”, que, segons Quique, és la concatenació de “dos o tres triomfs consecutius” que hauria atorgat seguretat als seus jugadors i els hauria enlairat a la competició domèstica. Ara ja és massa tard. Ni una victòria demà contra la Reial Societat, un equip gairebé tan desorientat com l’Espanyol, faria canviar les coses.

Els jugadors manifesten que encara no renuncien a res, però sobre la gespa no evidencien el mateix. “Tenim plantilla per jugar molt millor del que ho hem fet al llarg de tota la Lliga”, deia Jurado fa uns dies, tot assenyalant quin és l’origen dels mals del conjunt català. La proposta de joc pobra, mesquina i, sobretot, inefectiva, ha contagiat,  l’ànim dels jugadors i, de retruc, ha acabat d’ensorrar les aspiracions europees d’un equip conformista, desganat i apàtic des de fa setmanes que sobreviu com pot en terra de ningú. Des de principis d’any, els pupils de Quique només han tret la seva millor versió enfront de Barça i Madrid. Amb això no n’hi ha hagut prou per seduir als seus socis, que també esperen que s’acabi d’una vegada per totes la temporada i que el club hi posi mà de cara a l’estiu vinent.



Més notícies

Nou comentari