El futbol ha estat just amb Rubi. D’elogiat a dilapidat, l’entrenador de l’Espanyol ha posat la ‘cirereta’ al seu conte de fades personal. Tornava a casa i ho feia amb l’il·lusió de qui adquiria el repte més gran de la seva trajectòria professional. I a la palestra un discurs innamobible i arrelat a dos ítems: optimisme (amb la seva màxima expressió) i perseverança. Amb la por d’aquell que s’ha vist amb l’aigua al coll però amb l’experiència del qui ho ha sabut comandar, el tècnic de Vilassar s’ha fet gran quan l’equip ho necessitava i, finalment, ha estat premiat amb el caramel més gran de tots.
L’Europa League ja és una realitat i tot això, no en tinguin ni el més mínim dubte, ha estat gràcies a un entrenador que ha fet de l’ambició el seu pal de bandera. I així, Rubi sembla que deixa un llegat i una lliçó ben clara: apostar per aquell que et valora i t’estima, és i serà sempre un triomf si has regnat en la mediocritat. Només així, l’Espanyol ha aconseguit tot allò que Quique Sánchez Flores, amb una plantilla de més prestigi, no va ser capaç d’assolir.
Europa arriba just quan l’espanyolisme, orfe d’alegries i veient-se darrerament a la penombra del Girona, més ho necessitava. Rubi, erigit profeta perico, ja va dir-ho fa tres setmanes quan el somni semblava inassolible: “Amb 53 punts serem a Europa”. Dit i fet, els blanc-i-blaus tenen 53 punts i es classifiquen per la prèvia de l’Europa League. I, per acabar-ho d’adobar, ha estat precisament el Sevilla, botxí de l’última final perduda per l’Espanyol, qui ha donat la glòria a la parròquia blanc-i-blava. (Final) de conte per un equip que encara té molt de recorregut.
