L’Espanyol no és feliç. Poruc, empipat amb ell mateix i ineficaç en algunes fases del joc, l’equip de Rubi no ha passat de l’empat a casa davant el cuer en un partit on s’han mostrat dues cares massa diverses (1-1). Doctor Jekyll i Mister Hyde, els blanc-i-blaus desaprofiten una primera meitat excelsa i claudiquen davant un Osca que, fins i tot, hauria pogut esgarrapar quelcom més que l’empat. Nou xàfec per a un Espanyol i per a un Rubi que, per molt que ho intentin, sembla que no acaben d’aixecar el cap. Xiulets i situació amarga per a un equip que se la tornarà a jugar davant el Valladolid.
Sensacions del passat
Sense tractar-se d’un un caixa o faixa, l’Espanyol sabia que es tractava d’un partit clau per a les futures aspiracions en aquesta lliga. No s’imaginava un altre escenari, guanyar havia de ser un imperatiu per a un equip que donava clars símptomes d’haver revifat i que, després del valuós empat a Mestalla, estava disposat a deixar enrere el descens. Davant la visita del –a priori- rival més dèbil de la categoria i amb la premissa de tornar a ser l’equip del principi de temporada, Rubi ha posat a l’equip el vestit que va enamorar tothom. I així, amb una graderia reenganxada, ha començat el degoteig d’ocasions per part de Borja Iglesias i d’un Wu Lei que, curiosament, es comença a postular com la nova nineta dels ulls de la pericada.
Petites dosis de felicitat que, amb tot de cara, han acabat convertint-se en eufòria gràcies a una ‘delicatessen’ de Granero. El pirata, força erràtic en els primers compassos, ha demostrat que la qualitat és un grau fent el que més li agrada: executar a la perfecció una falta al balcó de l’àrea (1-0). Va fer-ho davant el València, en l’estrena de l’Espanyol de Rubi a casa; i ho ha repetit davant l’Osca per demostrar que les coses semblava que començaven a canviar per a un equip que havia fregat el desastre.
Recuperant a poc a poc la confiança, tornant a fer del joc de posició el seu millor aliat i veient de nou el Darder més participatiu, l’Espanyol ha demostrat que encara és capaç d’il·luminar. Defugint de la cara poruga mostrada a Mestalla, els de Joan Francesc Ferrer ‘Rubi’ han volgut morir amb la pilota als peus i, tot i que jugant-se-la massa amb massa freqüència, ha arribat al descans fent ballar l’Osca al seu ritme.
Un gerro d’aigua freda
La segona meitat, però, ha estat una altra història. L’Osca, sorprenentment, ha sabut capgirar la situació aprofitant la feblesa de l’Espanyol en la pilota aturada (era el setzè gol que els blanc-i-blaus encaixaven aquest any a pilota aturada. Etxeita, servint-se d’un rebuig desafortunat, ha afusellat un Diego López que només s’ho ha pogut mirar. De nou, tocava remar (1-1). En només dos minuts, l’Osca havia fet miques l’excelsa primera meitat que havien quallat els de Rubi i, altra vegada lamentant-se dels errors, s’havia de fer mans i mànigues per superar un equip que s’aferraria al punt com si no hi hagués demà.
El partit, per contra, entrava en una fase molt perillosa per a un Espanyol noquejat. Amb les mateixes ganes però la por de rebre el segon gol, els blanc-i-blaus han atacat amb peus de plom i amb el fre de mà posat. L’Osca, en aquest context, esperava la seva oportunitat al contraatac i sort n’ha tingut l’Espanyol que el ‘Chimy’ Àvila no ha encertat entre els tres pals quan ho tenia tot per batre de nou Diego López. El descontrol era una evidència i Wu Lei, molt actiu durant tot el partit, ha fregat la seva estrena amb la samarreta espanyolista però el pal li ho ha impedit en última instància. L’Espanyol, més enllà de l’aparició del seu punta, necessitava punch i Facundo Ferreyra i Pedrosa han entrat per donar encara més profunditat a l’equip. Tot o res: l’Espanyol s’ho jugava a una carta. Els canvis -també ha entrat un erràtic Alfa Semedo- han trencat el partit fins a límits insospitats i el resultat finals quedava a expenses de l’encert d’un dels dos equips. Finalment, però, la mediocritat ha regnat fins al xiulet final i suma una nova desil·lusió a casa.
