Per solucionar un problema és imprescindible identificar-lo com a tal. Ni magnificar-lo ni menysprear-lo, senzillament desgranar-lo i atacar-lo pas a pas. A poc a poc. És una realitat que l’Espanyol es troba en una situació límit, a només un pas de l’abisme de la Segona Divisió i amb un marge d’error pràcticament nul. Com també ho és el fet que Abelardo és l’última bala de Chen Yansheng; una aposta a tot o res; una darrera oportunitat per fer que el malson no sigui més que això, un malson, i que quan els pericos es despertin el sol torni a brillar a Cornellà-El Prat com ho va fer fa poc més de mig any, en un mes de maig gloriós a l’RCDE Stadium que ara mateix s’erigeix més llunyà en el joc que no pas en el temps.
[r:1]
Les cartes, damunt la taula. Abelardo no ha arribat a la banqueta blanc-i-blava a fer bon futbol ni a elaborar una proposta de joc atractiva. Ja hi haurà temps d’estudiar aquesta matèria. Ara toca centrar-se en la de la competitivitat, encomanar-se a la filosofia de l’esforç i el sacrifici incondicionals i suar sang, si cal. Si l’Espanyol ha fiat la direcció del seu primer equip masculí a un tècnic el currículum del qual té com a principals èxits les salvacions agòniques amb l’Sporting de Gijón i l’Alabès és, precisament, perquè sap que és un entrenador capaç de revertir aquelles situacions que semblen insalvables. Perquè no és cap secret que ara mateix no sembla que el vehicle perico trobi aturador en el seu camí cap al precipici. Recordin allò d’identificar el problema i dir les coses pel seu nom.
Els diners, al camp i no al banc. La feina als despatxos encara no ha acabat. La direcció esportiva ha de treballar de valent durant aquest mercat de fitxatges hivernal per satisfer les necessitats d’Abelardo i incorporar els futbolistes que demani per dur a terme la seva estratègia salvadora. El club s’ha deixat en mans de l’asturià i se li ha de posar totes les facilitats possibles per ajudar-lo en la seva missió. L’Espanyol encara és a temps de fer una inversió considerable que doti l’equip de nivell i capacitat competitiva i li permeti sortir de la zona de descens. Si es fan les coses bé, retallar els cinc punts que separen els pericos de la permanència no semblaran tants com ara per ara.
Del que no hi ha cap mena de dubte, sigui com sigui, és que ara més que mai el fi justifica els mitjans. En tots els aspectes. Tant és si l’Espanyol ha d’apostar pel 4-4-2 característic de l’asturià; l’Europa League i la Copa del Rei són secundàries; no és una prioritat viure feliçment, sinó que ara es tracta de sobreviure; gaudir està sobrevalorat en situacions en les quals s’ha de saber patir; no és tan important generar una gran quantitat d’ocasions i marcar molts gols, sinó celebrar-ne com a mínim un més que l’adversari. Abelardo està obligat a reduir el futbol a la seva mínima expressió. Tots els afegits que hi posi seran benvinguts, com no podria ser d’una altra forma, però cada vegada queda menys temps per obrar el miracle i tots els esforços han d’anar centrats en un únic objectiu: que l’Espanyol no sigui un dels tres pitjors equips de Primera després del cap de setmana del 24 de maig, quan està previst que se celebri la darrera jornada de la Lliga 2019/20. Després ja hi haurà molt de temps de pensar en altres coses.
