No es freguin els ulls, és real. El batec de les tardes de Glasgow i Leverkusen tornarà a abraçar la pericada després que l’Espanyol hagi assolit l’inassolible classificant-se per l’Europa League dotze anys després. Un gol de Rosales i un altre de Wu Lei donen l’accés a l’Europa League a un Espanyol que fa els deures: s’imposa a la Reial (2-0) i veu com el Sevilla guanya l’Athletic Club (2-0). L’Espanyol de Rubi ha fet enguany de la perseverança el seu millor actiu i ha demostrat que, per més impediments que hi hagi, mai donaran el seu braç a tòrcer.
Tampoc ho han fet aquest dissabte davant una Reial amb idèntiques aspiracions a les dels blanc-i-blaus. Mirant de reüll al Pizjuán, catalans i bascos s’han deixat endur més per les emocions que per la tàctica a Cornellà-El Prat. En joc hi havia Europa i només una carta podia ser la guanyadora. Les mitges tintes, per tant, no tenien cabuda en un duel on Espanyol, que ha tingut la mel als llavis amb un travesser de Wu Lei; i Reial Societat, que ha gaudit de diverses ocasions a peus d’Oyarzabal, Llorente i Barrenetxea; han anat intercanviant cops sense fortuna. Abans de la mitja part, però, sorpresa a Sevilla amb forma de gol local i, a tot això, l’Espanyol estava a només un gol de l’anhelada Europa League. L’estadi vibrava i la pericada sentia tota aquella il·lusió que semblava haver perdut.
Potser fruit del nerviosisme, la Reial ha començat notablement millor que un Espanyol que, només començar, ja patia el primer contratemps amb la lesió de Sergi Darder. Desmuntar i tornar a muntar per a un equip amb més voluntat que eficàcia. Aleshores, però, ha arribat aquesta justícia còscmica que necessitava l’Espanyol per aconseguir la proesa i Rosales i Wu Lei han trencat el guió amb dos gols consecutius (2-0). Els blanc-i-blaus, dotze anys després, tornen a una plaça que mai havien d’haver abandonat.
Sense abaixar els braços
La d’enguany ha estat la història d’aquell primer amor. Desfermada al principi i desencantada a meitat de temporada, l’afició blanc-i-blava les ha vistes enguany de tots colors. Ara blanc, ara negre. Però, curiosament, quan el fantasma del descens semblava més a prop que mai l’equip va saber revifar i, a cavall de l’immaculat discurs de Rubi, va creure que el somni podia ser real. I així va ser, a poc a poc i bona lletra l’Espanyol va recuperar el ‘feeling’ del principi de curs fins a plantar-se fins a l’autèntica final d’aquest dissabte. A vida o mort, però sabent que el camí ja havia estat una victòria.
I és que a diferència d’altre anys, els blanc-i-blaus han estat capaços d’estripar el guió i fugir de la mediocritat lluitant fins a l’últim alè. Qui no recorda aquells anys de relaxació final on, sense estímuls, l’equip acabava condemnat a lluitar pel no res. Si el cel era Europa i l’infern era el descens, l’espanyolisme vivia en zona de ningú. Semblava que aquesta temporada també tocaria passar pel mateix. A més, encara que els de Rubi s’estiguessin imposant a la Reial, un gol de l’Athletic Club frustaria el somni continental (una altra vegada). Els bascos no només no han aconseguit empatar el Sevilla, sinó que ha perdut per dos gols de diferència, i l’Espanyol ha tornat a tastar el dolç sabor de la glòria.
