La derrota contra el Reial Madrid va continuar empentant l’Espanyol cap a Segona. La situació és vertaderament complicada de capgirar, però el conjunt blanc-i-blau té prohibit dimitir de la lluita per la salvació a poques jornades per al final de la Lliga Santander. Rendir-se no és una opció. És tan important no girar l’esquena a la realitat com intentar rebel·lar-s’hi. L’escut i la història del club mereixen, com a mínim –i sobretot després de la desorbitada inversió en el mercat d’hivern per intentar el que, excepte sorpresa majúscula, no s’evitarà–, actuacions dignes sobre el terreny de joc. Aquest dimecres, els de Rufete han competit a Sant Sebastià, però han perdut contra la Reial Societat i ara ja només tenen cinc partits per intentar remuntar els deu punts que els separen del Celta, l’equip que marca la permanència (2-1).
L’enfrontament contra el conjunt basc, que fins avui no coneixia la victòria després de l’aturada pel coronavirus, ha començat molt malament. No s’havien disputat ni cinc minuts i Willian José ha avançat els locals a Anoeta, actualment anomenat Reale Arena per motius de patrocini. Entre l’àrbitre i el VAR, no obstant això, han anul·lat el gol per fora de joc i han donat una nova vida a l’Espanyol. Els pericos no l’han desaprofitada. Pocs instants després, David López ha estat el més llest de la classe i s’ha anticipat als centrals de la Reial en una centrada d’Embarba des de l’esquerra de l’atac i ha batut Moyá amb una gran rematada de cap. En un tres i no res, l’escenari del duel ha canviat radicalment, quelcom que ha suposat una injecció d’optimisme per als visitants i, és clar, una bufetada per als d’Imanol Alguacil.
Els porters no han hagut de fer cap intervenció durant la resta de la primera meitat, però l’Espanyol ha aprofitat els dubtes del seu rival per completar una posada en escena convincent. L’aposta de Rufete per jugadors joves com Víctor Gómez, Nicolás Melamed, Óscar Melendo no ha anat gens malament: l’equip ha estat entremaliat en atac i sòlid en defensa. La Reial Societat ha viscut molt lluny de Diego López i ha patit molt cada vegada que Raúl de Tomás, també titular, ha tocat la pilota. Tampoc és que les sensacions abans de la represa hagin estat excel·lents, però tenint en compte la imatge dels darrers compromisos, els afeccionats podien estar mitjanament satisfets. Val més tard que mai, que diuen. Fins que les matemàtiques no diguin el contrari, els futbolistes s’hi han de deixar la pell. Vendre-la cara, si més no.
Crònica d’una remuntada anunciada
A la segona part, les coses han canviat. La Reial Societat s’ha negat a continuar sense guanyar des que la pandèmia de la Covid-19 va paralitzar la competició i ha fet un pas endavant. L’Espanyol, com a resposta, n’ha fet un cap enrere. És oportunista escriure-ho amb el partit finalitzat, sense cap mena de dubte, però des del minut 46 tot apuntava al fet que els tres punts no es mourien de Sant Sebastià. Willian José, aquesta vegada en posició reglamentària, i Isak, amb un dels seus xuts voraços i imparables des de dins de l’àrea, s’han encarregat de premiar la reacció basca. Els jugadors pericos, per la seva banda, no han sabut mostrar oposició. Com si no poguessin fer res per esquivar la trista realitat que els ha tocat viure, els de Rufete, apàtics, no han intimidat Moyá en cap moment de la represa. Sense xutar a porteria és molt complicat marcar. Pràcticament impossible, de fet. L’Espanyol continua enfonsant-se i caminant inevitablement cap a Segona. El precipici és cada vegada més a prop.
