Un martiri. L’Espanyol feia temps que no coneixia l’amarga sensació de la derrota en l’últim sospir. Doncs avui, a Vallecas, ha tocat el rebre (1-0). El Rayo Vallecano proporciona la seva pròpia medicina a un apàtic i resultadista Espanyol que, per més inri, ha xutat només una vegada. I així es pot guanyar, sí; però evidentment tens les de perdre. Un gol d’Isi en el 88’ deixa els de Vicente Moreno sense premi a Vallecas en un partit on ha quedat demostrat que l’especulació no és una opció. Almenys, davant rivals que et juguen de tu a tu com el Rayo Vallecano. Els blanc-i-blaus es queden sense el seu rècord d’imbatibilitat, que s’ha perllongat durant 538 minuts, i comproven com això de la Segona Divisió potser serà una mica més difícil del que es pensaven.
Creu a Vallecas
Era un partit marcat amb vermell. El devenir d’una temporada, de fet, el marca moltes vegades l’autoexigència que els equips es posen en determinades dates. I avui, a Vallecas, l’Espanyol s’hi jugava molt més que tres punts. S’hi jugava la credibilitat. Guanyar seria un autèntic bàlsam per a un equip que arribava a Madrid invicte i amb la confiança de qui es veu liderant la classificació. Però compte. El Rayo Vallecano, com l’Espanyol, era un rival amb plaça a Segona però credencial a Primera. Un equip que juga de tu a tu, que no s’arronsa i –perquè no dir-ho- té una proposta força més atrevida que la dels espanyolistes.
Conscients que tocaria patir, els de Vicente Moreno han acceptat el plantejament local. Vosaltres pressioneu i nosaltres ens esperem. Amb l’Espanyol totalment sotmès, els d’Andoni Iraola han fet tot allò que complica la vida als blanc-i-blaus: imprimir un ritme de joc altíssim, pressionar la sortida de pilota, ofegar-los a la medul·lar i, sobretot, neutralitzar els homes d’atac. I així els catalans, que reduïen totes les seves opcions en l’encert defensiu, estaven lligats de mans i peus. Al final, però, tot es resumeix en la determinació a les àrees, i ni el conjunt madrileny ni l’Espanyol n’han tingut durant els primers 45 minuts.
L’especulació es paga
A la represa semblava que els espanyolistes ja havien entès allò que requeria el partit. Però tot ha estat paper mullat, un miratge. Si bé és cert que els blanc-i-blaus veien com els anul·laven un gol de Calero per clar fora de joc previ de Javi Puado, també ho era que la pilota no entrava i que el guió queia altra vegada en mans de l’atzar. Com ja havia passat davant l’Alcorcón, el Sabadell, l’Oviedo o el Mallorca, l’Espanyol ho deixava tot per la recta final i es disposava a viure un altre final no apte per a cardíacs. L’enèsim dia de la marmota, vaja.
Però no cada dia sortirà bé la jugada. Amb l’Espanyol ja claudicant i firmant l’empat, el Rayo ha estat més incisiu i ha castigat quan més mal podia fer: en l’últim sospir. Una fuetada d’Isi des de la frontal deixava l’Espanyol amb la mel als llavis i trencava un rècord d’imbatibilitat que es perllongava des de feia 538 minuts (1-0). Creu a Vallecas.
