Tortura, suplici o calvari. El qualificatiu és al gust del consumidor. L’Espanyol no guanya per a disgustos i cau amb estrèpit a Leganés en el què era una autèntica final per la salvació (2-0). Era el dia D però els blanc-i-blaus no han volgut ni presentar la credencial per lluitar. Desfets, aixafats anímicament i sense esme, els espanyolistes no han oposat resistència a Butarque, han tornat a ser víctimes dels seus errors infantils i demanen a crits un canvi d’entrenador. S’haurà de fer 30 punts a la segona volta si no es vol que es consumi el desastre. El miracle, això sí, és cada vegada més lluny.
Un suplici absolut
La temporada no està sent gens fàcil per a un Espanyol que dia rere dia topa amb una pedra o altra. A Leganés, els blanc-i-blaus hi tenien una final i sabien que defallir era gairebé la condemna a segona divisió. El suposat fortí, però, només s’ha mantingut en peu durant 10 minuts. Un altre error infantil de Marc Roca en la sortida de pilota deixava totalment venuda una defensa que, massa tova, claudicava davant una genialitat de Braithwaite (1-0). Gerro d’aigua freda a la primera de canvi; i l’Espanyol, acostumat ja a conviure amb el fracàs, començava a donar símptomes d’un equip ha ja ha acceptat la seva trista realitat.
Prova d’això, és que nom per nom el Leganés no té cap jugador que sigui millor que els de l’Espanyol. El guió i sobretot el context, però, manava a favor d’un equip madrileny extramotivat de la mà de l’experico Javier Aguirre i en contra d’un Espanyol que ni amb Gallego ni amb Machín acaba de trobar la tecla adequada. L’equip, massa previsible, només tenia l’alternativa del joc directe i el més calent era a l’aigüera. No hi havia alternativa, no hi havia pla, no hi havia vida. Així s’ha resumit la primera part d’un Espanyol aixafat anímicament, que ha vist com En Nesyri perdonava el segon quan Butarque ja els disposava a cantar-lo i que, tristament, necessita d’un miracle per generar ocasions de gol.
Sense lideratge
A la represa, els blanc-i-blaus han intentat modular la seva cara. Amb Campuzano errant una clara ocasió de gol a la primera de canvi, l’Espanyol ha intentat treure l’orgull per no caure definitivament al pou. Però a la banqueta la cara de Machín parlava per sí sola. Potser conscient de la seva delicadíssima situació personal, no donava ni indicacions a la banqueta. I així, amb una desídia absoluta per part d’un equip sense lideratge, ha arribat la sentència el Leganés (2-0). En Nesyri, en una jugada que deixava palesa la feblesa defensiva d’un equip que no abandona els tres centrals encara que els hi vagi la vida, ha fet miques les esperances espanyolistes amb un golàs, això sí, des de l’interior de l’àrea petita.
I així, l’Espanyol, que curiosament gaudiria aleshores de les seves millors ocasions, moria gairebé sense haver-hi intentat. A Can Perico hi queda una última bala: la del canvi d’entrenador. Veurem com surt la jugada per a un equip que, abans de Nadal, ja té un peu a segona divisió.
