L’èpica és necessària. Ho és al futbol i ho és a la vida. I el futbol li devia quelcom així a l’Espanyol. Els blanc-i-blaus havien caigut en els darrers minuts en fins a tres partits aquest any. Vallecas, Fuenlabrada i Girona havien marcat el destí d’un equip castigat massa vegades a la indolència en els darrers compassos. I algun dia havia de sortir cara. Wu Lei ha sortit al rescat de l’Espanyol en una tarda de patiment i, quan els espanyolistes ja es veien cara a cara amb la frustració més absoluta, els ha donat tres punts absolutament d’or. Ja en l’últim sospir, Darder ha estat el més llest de la classe per posar el llacet a un triomf treballadíssim de l’Espanyol (2-0).
Lligats de mans i peus
Hi ha trens que passen només una vegada a la vida. L’Espanyol en pot donar fe, l’armari és ple de bales cremades i passos en fals. Gairebé sempre que s’encercla amb vermell una cita clau, a Can Perico sorgeixen els dubtes. Enguany, sí o sí, l’objectiu dels blanc-i-blaus és retornar a la Primera Divisió. Un objectiu fàcil de verbalitzar però difícil d’emprendre. I és que a aquestes alçades de competició els blanc-i-blaus han donat petits indicis de poder fer fallida. Després de les derrotes davant el Girona i el Leganés, però, la situació es va revertir a base de pragmatisme davant el Saragossa i el Cartagena. La Segona Divisió, per tant, ja havia demostrat als de Vicente Moreno com se les gasta, que els fums i les presses son males conselleres.
La premissa davant l’Sporting de David Gallego, per tant, era més clara que mai: era una espècie de dia D (el tercer aquest curs) i no es podien cometre els errors del passat. Guanyar era un imperatiu per a un equip reanimat després de la balsàmica remuntada al Cartagonova. Amb una pressió altíssima i un rival a l’espera, els barcelonins han marcat el ritme inicial d’una primera meitat marcada per la immaculada disposició defensiva dels asturians. El camí del gol es resistia per a un Espanyol amb ganes d’agradar però lligat de mans i peus per un rival amb les idees molt clares.
El guió no ha variat a la represa. L’Espanyol persistia i l’Sporting, sense projecció ofensiva, tapava forats. L’un desactivava l’altre i el partit ha entrat en una fase soporífera. L’equip reclamava solucions des de la banqueta i Vicente Moreno ha volgut dinamitzar l’ofensiva amb l’entrada de Puado, Miguelón, Wu Lei i Fran Mérida. I els canvis, com a Cartagena, ha sorgit efecte.
Fins el darrer alè
L’Espanyol, però, ha hagut d’esperar fins el 88’ per cantar victòria. Wu Lei, ves per on, ha estat el més llest de la classe quan s’ha esmunyit per l’àrea i ha trobat el camí del gol quan més difícil era, quan més tancat estava l’Sporting. De Tomás, hàbil com pocs, ha vist en una pilota aèria com arribava Puado per darrere i Wu Lei, anticipant-se i evidenciant que avui tenia ganes de cruspir-se el guió, ha irromput davant Mariño per marcar quan ja ningú hi comptava (1-0). La festa, però, ha estat fins i tot més grossa i Darder, en un final ple de polèmica, ha sentenciat aprofitant que el porter rival havia pujat a rematar l’última ofensiva sportinguista (2-0). Final de bogeria i de felicitat.
