Continua l’agonia (2-2)

L’Espanyol millora l’actitud però perd l’enèsima oportunitat de reenganxar-se a la permanència en un partit marcat per la tornada de Rubi i Borja a Cornellà-El Prat

És el conte de mai acabar. L’Espanyol continua sent incapaç de sobreposar-se als vicis del passat i s’estimba aquesta vegada davant el Betis de Rubi i Borja Iglesias (2-2). Aquesta vegada s’ha sumat un punt, sí; i l’actitud ha estat més bona que mai, també; però l’equip continua deixant escapar oportunitats que tenen flaire de definitives. A Can Perico costa remar a contra corrent i treure el llibre d’història per veure que és possible, encara més. Cal fer-ho, i ara ja amb urgència, si no es vol que esforços sense premi com els d’avui quedin envà. Per contra, però, l’equip se’n va amb la sensació d’haver mostrat la millor cara del curs, quelcom que sí pot servir per aferrar-se a la cada vegada més difícil salvació. 

Hi ha coses que només passen una vegada a la vida. I l’Espanyol-Betis d’avui tenia una sèrie d’al·licients que el diuen a ser un partit d’aquesta condició. Tensió, rivalitats encreuades i retorns polèmics. Un còctel explosiu al qual afició i equip havien de respondre a l’alçada del què s’esperava. A la graderia la discussió ha estat estèril. Des de bon començament la pericada ha evidenciat al seu descontentament primer amb Rubi, qui enlluernat per les ‘delícies’ bètiques va preferir marxar a Sevilla per la porta de darrere; i després amb Borja Iglesias, a qui s’ha rebut amb certa hostilitat tot i les xifres gairebé de rècord que va establir l’any passat.

Però avui la del com era una discussió estèril. Importava el què. Més que res, perquè una cosa sempre duu a l’altra. Tot i això, potser atemorits per la litúrgia de tot plegat, l’Espanyol ha tornat a ser tou i ha estat castigat amb vehemècia, precisament, per Borja Iglesias. El ‘Panda’, que enguany només havia estat capaç de celebrar una diana amb un Betis que l’estiu va pagar 28 ‘quilos’ per ell, s’ha redimit amb els seus recordant a l’Espanyol la duresa de ser l’últim classificat (0-1). Els vicis del passat, altra vegada, apareixien a escena. Una diana en els primers minuts privava de la glòria a un Espanyol que, per més inri, quedava d’allò més tocat.

De relats impossibles i situacions agòniques

Però la situació no donava pas a les mitges tintes, havia de ser un tot o res. I l’Espanyol ho ha interpretat a la perfecció. Sense arronsar-se i jugant de tu a tu davant un Betis a l’alça, els blanc-i-blaus han mostrat tot aquell orgull que semblava perdut per empatar quan el panorama era més gris que mai. Sergi Darder, amb una carrera meteòrica des del mig del camp, ha sentenciat Joel Robles amb un gol que ha estat cantat per la pericada com si no hi hagués demà (1-1). Abduïts per l’eufòria de la diana del ‘10’, els espanyolistes no han donat el seu braç a tòrcer i, intensos com mai, han deixat clar al conjunt de Rubi que defallir no era una opció. I és aquí on l’Espanyol ha trobat la clau de la remuntada. Altra vegada l’estratègia, l’estrella de Machín i la criptonita de Rubi, ha estat clau perquè Bernardo, no sense polèmica i rúbrica del VAR, col·loqués els blanc-i-blaus per davant al marcador (2-1).

Ja a la represa, l’Espanyol ha demostrat voler seguir amb el ritme de la primera meitat posant el Betis contra les cordes. A cavall d’una pressió asfixiant i interpretant bé què demanava el partit, els de Pablo Machín han encetat el segon temps amb una idea més clara que mai: no defallir. I així, també amb moments de patiment davant un conjunt verd-i-blanc amb molt de talent a la recambra, l’equip català ha estat capaç d’aguantar en primera instància. Però ha estat aleshores quan la lesió de David López ha fet emmudir Cornellà-El Prat.

Una altra oportunitat perduda

El trencament del capità mai és plat de bon gust i menys, quan només tres minuts després, el rival t’executa amb l’empat (2-2). El català Marc Bartra, a la sortida d’un corner, ha sabut aplicar a l’Espanyol la seva medicina anotant una diana que feia més mal que mai. Quedaven només vint minuts, i l’Espanyol no tenia altra opció que tornar a posar-se per davant. Amb Ferreyra i Iturraspe al camp, Machín ha intentat donar més presència a un equip que jugava amb la sensació de no haver donat l’última paraula. Però en l’últim minut, el Betis s’hauria pogut endur els tres punts si no hagués estat per un excels Diego López. L’Espanyol s’envà amb la lectura de sempre: cal millorar. Aquesta vegada, això sí, l’actitud ha estat impecable. 

Més informació

Nou comentari