Lliçó de grandesa, ras i curt. L’Espanyol es rebel·la contra la lògica i s’aferra com mai al somni europeu després d’imposar-se amb moltíssima claredat a un dels grans de la categoria (3-0). L’Atlètic de Madrid, per moments, ha estat la joguina d’un equip blanc-i-blau que ha deixat quelcom molt clar: les opcions d’atrapar l’Athletic Club són escasses, però ho intentaran fins a l’últim alè. A més, per a satisfacció de la pericada, el triomf té el planter com a denominador comú. Adrià Pedrosa, Óscar Melendo i Borja Iglesias han estat els artífexs d’un triomf que permet somiar l’espanyolisme amb reeditar les tardes de Glasgow i Leverkusen. Fantasies a banda, Europa és un anhel potser inassolible, però aquest és clarament el camí per arribar-hi.
Europa, una opció real
Disposats a sorprendre. En una tarda plena d’al·licients per intentar tancar amb nota una temporada plena de clarobscurs, l’Espanyol ha saltat al terreny de joc amb la ferma voluntat de guanyar-li la partida al sempre intens Atlètic de Madrid. Sense patir en excés i altra vegada a l’estela d’un mig del camp que l’afició ja es comença a saber de memòria, els blanc-i-blaus, tot i que excessivament dubitatius en defensa, han aconseguit jugar de tu a tu a un Atlètic amb clars símptomes de desmotivació per l’escassetat d’objectius en aquests últims tres partits de Lliga. Objectius que, encara que pogués semblar que es deia de cara a la galeria, sí tenia un Espanyol obligat a guanyar-ho tot per apurar les escasses opcions europees.
La tarda, més enllà del què s’hi explicava a la gespa, estava marcada per la presentació d’una nova samarreta que inevitablement evoca a les tardes de glòria que busca reeditar el nou Espanyol de Rubi. Si bé és cert que aquest any sembla que s’hi podria quedar a les portes, també ho és que el procés de gestació no és fàcil per a cap equip. I en aquest punt es troba una plantilla de Rubi que, independentment de quina sigui la dimensió del rival, lluita per mantenir un mateix patró de joc. Quelcom que, aquest dissabte per exemple, els ha perjudicat durant una primera meitat on l’Atlètic, poc incisiu en atac, s’ha mostrat totalment impassible en defensa, rebutjant amb la contundència habitual totes les temptatives espanyolistes.
Sorprendre, doncs, demanava una sacsejada que curiosament ha arribat quan menys es podia esperar. El renascut Adrià Pedrosa s’ha enfundat el vestit de superheroi per esquivar fins a tres defenses i, ja sense força i en línia de fons, servir el gol en safata a Wu Lei. Godín, però, ha resultat ser l’heroi que emulava Pedrosa introduint-se la pilota a la seva pròpia porteria (1-0). Estupefacció final però absoluta felicitat d’una afició que, ara sí, ja no té cap dubte sobre el compromís d’Adrià Pedrosa.
La pedrera es reivindica
Com si ja se sabés, la diana ha resultat ser un estímul per a un Simeone que ha mogut fitxa amb l’entrada de Correa per Savic. Declaració d’intencions d’un Atlètic de Madrid que no estava disposat a morir davant un Espanyol que, per contra, es negava a què marxés el tren d’Europa. I vaja si s’hi negava. Als cinc minuts de la represa, Óscar Melendo es rebel·lava definitivament contra la lògica quan, aprofitant un altre error de la defensa atlètica, servia la diana amb safata a un Borja que davant Oblak no perdonava (2-0). Els nois de la casa decidien tirar la porta a terra el dia menys esperat. L’equip s’ho creia i l’afició, entregada com al principi de curs, optava per posar-se l’equip a les espatlles.
La festa del planter, fins i tot, l’hauria pogut fer més grossa un Sergi Darder que ha vist com Oblak li negava la glòria amb una aturada espectacular després d’un xut sec del Balear des de tres quarts. L’Atlètic, per més inri, s’erigia com la joguina dels blanc-i-blaus que buscaven amb insistència el tercer gol. Demostrant, ara sí, l’ambició predicada per Rubi, l’Espanyol ha preferit atacar que conservar el resultat i així ha arribat el darrer premi de la tarda: un penal sobre Puado que ha executat a la perfecció Borja Iglesias (3-0). L’Espanyol es guanya -i de quina manera!- el dret a somiar.
