L’Espanyol travessa un moment crític, potser catastròfic. Altra vegada, i ara lluny de saber els perquès, l’equip ha perdut el rumb. Ni els ‘mecagondéus’ de Machín en roda de premsa ni els renecs del sector d’afeccionats que van voler fer pal·les el seu descontentament al pàrquing de Cornellà-El Prat semblen aixecar els ànims d’una pericada que comença a veure que la sortida del laberint és potser ja inassolible. A la palestra, però, hi salten ara dos escenaris, a cara o creu. La cara optimista, que cada vegada compta amb menys adeptes, indica que tot just s’acaba d’encetar el mes de desembre i que encara queda tota una volta –a més de quatre partits de la primera- per intentar redirigir el rumb d’un equip que, de ben segur, es reforçarà en aquest mercat d’hivern.
Però la cara pessimista, i per alguns la més factible vist l’esperpèntic partit d’ahir davant Osasuna, ja parla d’aferrar-se al miracle per mirar de salvar la categoria. I és aquí quan apareix el nom que més encigala: Mauricio Pochettino. A ningú se li escapa, tot i això, que és un desig no plausible a dia d’avui i que, per al bé de l’entitat, més val confiar amb un Machín que ha demostrat en altres equips la seva capacitat de revertir les condicions més adverses. De fet, així ho creu també el vicepresident Carlos García Pont, qui en declaracions la passada nit a ‘El Partidazo de COPE’ relatava: “Si m’ha sorprès la vehemència de les paraules de Machín després del partit? Sí, però tampoc m’ha estranyat. S’ha de demanar més exigència i implicació als futbolistes. El cert, però, és que Pablo Machín continua al 100%”.
Doncs bé, sense dubtes a la banqueta l’Espanyol té l’absolutíssima obligació d’aferrar-se a tot allò que el faci ser optimista. Potser aquella remuntada de 2004 culminada amb gols de Tamudo i Lopo davant el Múrcia, potser l’agònic gol de Coro quan a Montjuïc s’hi ensumava quelcom més que un descens dramàtic o potser aquell equip liderat per De la Peña i Pochettino que el 2009 va salvar la categoria quan tot semblava perdut. I és que l’Espanyol, a diferència de la resta d’equips que es jugaran la permanència, pot parlar amb propietat quan li pregunten què és el patiment. Ara feia temps que no es vivia una situació així; potser és l’hora de treure del calaix el llibre d’història per empènyer aquest equip cap a la remuntada.
Ara sí, és ara o mai. Resten 173 dies fins el 24 de maig, l’Espanyol pot i ha de revertir el rumb.
1 
