“Es vegi o no, el llaç groc sempre hi serà”, va dir Pep Guardiola el 6 de març del 2018, quan va saber que la Federació Anglesa li havia prohibit lluir el símbol que demana la llibertat dels presos polítics catalans i va anunciar que seguiria duent-lo a la Champions League perquè la UEFA sí que el permet. Com el llaç groc, Pep Guardiola, es vegi o no, sigui on sigui i visqui on visqui, sempre hi serà. Sempre hi és. I aquest dilluns ho va tornar a demostrar en ser la veu del vídeo de Tsunami Democràtic que es va publicar a la BBC i a l’AFP amb els objectius de denunciar la “deriva autoritària” que està vivint Espanya i demanar a la comunitat internacional “que es posicioni clarament a favor de la resolució d’aquest conflicte sobre la base del diàleg i el respecte”.
Pep Guardiola posa veu a @tsunami_dem en un comunicat internacional emès per la @BBC i @AFP pic.twitter.com/8mWLgbanJr
— Tsunami Democràtic (@tsunami_dem) October 14, 2019
L’entrenador del Manchester City pertany al grup de figures relacionades amb el món de l’esport que aprofita l’altaveu mediàtic per denunciar les injustícies i fer-ho, en el seu cas, a l’estranger, per internacionalitzar un conflicte que aquest 14 d’octubre del 2019 va assolir un dels seus punts vergonyants màxims en instrumentalitzar-se la repressió de l’Estat espanyol a Catalunya amb una sentència condemnatòria sense escrúpols per a líders polítics i activistes que l’únic que van fer l’octubre del 2017 va ser obeir el mandat popular. Col·locar unes urnes perquè el Parlament de Catalunya, l’òrgan legislatiu que representa el poble, havia aprovat una Llei del referèndum que així ho exigia. Hi ha un segon col·lectiu que prefereix mirar cap a una altra banda en un moment que passarà a la història de la democràcia del país per tal de no perdre seguidors ni reputació, però el de Santpedor té clar que tot això li és ben igual. Ell sap veure i entendre que la seva carrera a les banquetes és de transcendència minúscula comparada amb el moment que viu i pateix la seva terra.
Intentin pensar en alguna altra persona relacionada amb el món de l’esport que hagi visitat els presos polítics a Lledoners; realitzat xerrades a estudiants de la Universitat de Liverpool per denunciar el que està passant i conscienciar-los; fet costat en tot moment –però també amb iniciatives de suport específiques i puntuals– a les principals entitats que vetllen pels drets principals i la llibertat d’expressió del poble català; defensat amb tanta continuïtat i rotunditat la llibertat d’expressió i el dret a decidir, sense excuses ni alternatives; dit les coses pel seu nom, no buscat formes alternatives com “polítics presos” o “líders polítics empresonats” per parlar dels presos polítics i tingut clar quins són els noms i els adjectius de l’oració. I que, a més, ho hagi fet assumint plenament que això desembocarà en una campanya de desprestigi constant, però infructuosa, des dels mitjans de comunicació de l’Estat, que ja fa molt de temps que estan entestats a devaluar i menysprear els seus èxits i delectar-se amb els seus fracassos, sobretot si aquests es produeixen en competició europea.
Els podran comptar amb els dits de les mans. I és que, malauradament, de personatges com ell, Núria Picas, Xavi Hernández i companyia n’hi ha molts menys que dels de l’altre grup. Cadascú és lliure de prendre les decisions que consideri oportunes i adequades davant una situació històrica; però només uns quants podran sentir-se orgullosos d’ells mateixos d’aquí a uns anys, quan mirin enrere i vegin els motius pels quals, en un moment determinat, van optar per girar l’esquena a la realitat. En Pep segur que ho podrà fer, perquè hi continuarà sent. Sigui on sigui. Visqui on visqui. Es vegi o no. Sempre hi serà.
1 
