Marc Roca lluita una pilota amb Pere Pons i Stuani.
Marc Roca lluita una pilota amb Pere Pons i Stuani. | EFE

La novetat comença a convertir-se en normalitat. L’ascens a la màxima categoria del futbol espanyol que el Girona es va treballar de valent durant la temporada 2016/17 va obrir les portes al tretzè i catorzè derbis catalans de la història de Primera. Els vermell-i-blancs es van veure les cares, per primer cop en competició oficial, amb el Barça i l’Espanyol. L’especial sintonia entre gironins i blaugrana va provocar que, més enllà de la rivalitat futbolística pròpiament dita, no hi hagués més hostilitat. Això, per contra, va generar diferències pacífiques entre les aficions de Montilivi i de l’RCDE Stadium, entestades a demostrar que el seu equip és el segon millor conjunt de Catalunya.

 

Un derbi no és un partit qualsevol i els que enfronten l’Espanyol i el Girona comencen a notar-ho. Al cap i a la fi, un derbi és un derbi. I els derbis, com les finals, es poden guanyar o perdre, però no es negocia la intensitat. Des d’abans del matx, amb les declaracions dels entrenadors i dels jugadors, fins a tot el que passa sobre la gespa. En ple debat sobre la possibilitat d’exportar el Girona-Barça als Estats Units, el Barça i el Girona ja van demostrar que exportar un partit entre conjunts catalans, per molts diners que s’ingressin, és regalar un espectacle a un altre país i a uns altres aficionats. I és que el duel del Camp Nou va tenir, com el d’avui a l’RCDE Stadium, tot el que caracteritza un derbi: emoció, gols, polèmica, discussions… I l’ambient. No oblidem que l’entorn és dels aspectes més importants a l’hora de dibuixar la rivalitat entre dos equips que comparteixen localitat.

 

Per a l’aficionat català neutral, el partit d’aquest diumenge a Cornellà ha estat una delícia. Colors a banda, Espanyol i Girona han brindat un espectacle que l’especulació vermell-i-blanca en alguns trams no ha difuminat. Dos equips il·lusionats amb els seus respectius projectes han lluitat fins al final i els afeccionats pericos, encara que han encaixat una derrota més voluminosa que la de la temporada passada, han marxat orgullosos del seu equip. Com ho han fet, evidentment, els visitants, que han marxat cap a casa amb tres punts a la butxaca i un somriure d’orella a orella, no tant per la victòria en sí mateixa sinó més aviat perquè el conjunt d’Eusebio ha demostrat que és un equip madur a la Primera Divisió. Ningú que hagués aterrat a la Terra avui hagués assegurat que el Girona fa poc més d’un any que juga a la màxima categoria del futbol espanyol.

 

Sigui com sigui, Espanyol i Girona segueixen fortificant una rivalitat que s’ha exterioritzat amb les fortes xiulades de l’RCDE Stadium a Stuani i als càntics a favor de la independència dels aficionats visitants, amb les celebracions més efusives del normal en cadascuna de les quatre dianes que s’han vist i, al cap i a la fi, en la majoria d’accions. Cap dels 28 futbolistes que han tingut minuts han donat una pilota per perduda, tots dos equips han intentat imposar el seu estil i el que ha estat més fort a les àrees ha guanyat el derbi. Beneït futbol català. Per molts més anys amb tres equips de Catalunya a la Lliga.



Nou comentari